Al barri hi ha de tot

Benvolguts menors d’edat a càrrec (MEC) número 1, 2 i 3. Sé que no enteneu res del que passa al nostre barri, Gràcia, i jo, que sóc una progenitora bastant desastrosa, tampoc ho entenc gaire. Però tot i així procuraré explicar-vos-ho.

Vosaltres aneu a un esplai. Sí, aquell esplai al qual al principi us resistíeu a anar, però que gràcies a l’entusiasme de la vostra progenitora terrible ara estimeu i aprecieu igual que la resta de 104 famílies que en formen part. Fa 30 anys que funciona i no té local propi. I no és l’únic esplai o agrupament que està en aquesta situació. A Barcelona ciutat i a tot Catalunya en són un niu. I teniu raó quan dieu que la caca del WhatsApp no expressa prou bé el que pensem de tot plegat.

A la tele no ens han fotut ni cas. Als diaris tampoc. A les ràdios encara menys. Fantàstic. I ara un grup reduït de gent surt a expressar el seu descontentament per una desokupació d’un local. I uns quants d’aquests, amb l’ajuda inestimable dels Mossos d’Esquadra, es dediquen a convertir el barri en territori a incendiar i, coi!, acaparen l’atenció de tothom. I nosaltres? Ai, fills meus! Nosaltres no els importem gaire. Ells, els que han manat abans i els d’ara, diuen que sí, que sí, però tot el que té a veure amb l’educació en el lleure queda bé per fer discursos, però molesta a l’hora de fer política de veritat. Resulta que fa mandra facilitar la vida als esplais i agrupaments i no ofegar-los d’exigències i paperassa; que és molest o massa costós aconseguir-los locals on poder seguir fent una activitat voluntària i educativa, una autèntica estructura de cohesió social. ¿Que què vol dir cohesió social? Doncs que la gent pugui viure bé i en pau. Com quan a casa mengem pizza el divendres i ningú burxa el MEC del costat, o el progenitor del costat, i la vida és senzilla i bonica.

La violència no és la solució

Però no us volia explicar tot això, que ja ho sabeu. El que us volia dir és que a nosaltres ens ha d’importar un rave el que facin els caps de suro. Perquè no podem deixar de ser com som, ni deixar de creure que hem d’anar pel món sense atonyinar-nos (les baralles entre MEC no compten, sobretot perquè servidora i el pare de les criatures ja us recordem que així no anem bé). Sobretot perquè sou joves, i us volem intel·ligents i creatius. I repetir la vella fórmula de la destrossa ens porta camí del pedregar, i el que us toca és anar pensant altres camins, tots ells pacífics. A mi també, però menys, perquè sóc més vella que vosaltres.

Menors d’edat a càrrec meus, al barri hi ha de tot: brètols, ignorants, feixistes de dretes i d’esquerres, atonyinadors, però també hi sou vosaltres i nosaltres. I els monitors i les altres famílies de l’esplai. A veure si ens toca la rifa i algú ens escolta.