M. JESÚS COMELLAS

Qui havia dit que era ràpid?

És curiós el cansament que manifesten pares i mares quan senten les respostes infantils espontànies o quan els demanen de fer alguna cosa. Aquesta cara de desconcert i de cansament sovint va acompanyada amb alguns comentaris com ara: "Caram, encara estem així?", "Quantes vegades l'hi hauré de dir? Ja no podem més..." Llavors vénen tot un seguit preguntes sobre com aconseguir que la canalla els faci cas, actuï de manera més adequada i faci el que ha de fer.

Queda clar que la situació es dóna en el context familiar, però també a l'escola, als comerços i als espais públics i privats en qualsevol activitat que es fa amb criatures. De fet, el que cal és entendre per què passa i com viuen les criatures veure aquesta actitud de cansament, de quasi desesperació i de desorientació de les persones que els eduquen. És evident que és difícil tenir confiança en persones atabalades que no tenen clar com respondre amb tranquil·litat.

Una primera reflexió que cal fer és que les criatures no són màquines ni robots. No hi ha unes instruccions, ni uns botons per prémer, ni una manera de fer que asseguri el resultat. Les criatures segueixen un procés evolutiu i, per tant, unes etapes. En la que va dels 2 als 6 anys, i sobretot en l'adolescència, necessiten comprovar si hi ha estabilitat en les demandes adultes i en els criteris que se'ls expliquen. No és que provoquin, no és que vulguin posar-nos a prova, com sovint ho interpretem, sinó que necessiten veure que les persones adultes actuen amb estabilitat i constància, tot i que sempre hi pot haver una excepció.

De la mateixa manera, necessiten veure que les persones adultes entenen les seves reaccions, reaccionen amb tendresa, serenitat i claredat i sobretot comprenen que l'educació és un procés. Així, de mica en mica, hauran assumit les actuacions adequades i això es farà més evident si hi ha una resposta estable. Queda clar, doncs, que serà més difícil d'aprendre si les mateixes persones, les més properes i de referència, pare i mare, actuen de manera diferent, es cansen, es contradiuen i es passen la responsabilitat com si no fos una acció compartida que va en la mateixa direcció.

Podran entendre, en canvi, que avis i àvies siguin més benèvols, perquè les criatures tenen una visió molt clara del rol de cada persona.