Òscar Gonzàlez, com la majoria de nois de la seva edat, juga a la consola. No ho fa cada dia. Però quan no té res a fer, està avorrit o ve algun amic a casa, treu la Play-Station 3. És un fenomen natural perquè com explica Elisabet Bartrina, cap del departament de jocs de l'institut de formació de la Fundació Pere Tarrés, "al llarg de la història tant homes i dones com infants han jugat amb els materials que han trobat al seu voltant" i "actualment el món digital ha fet possible el naixement d'un nou tipus de joc: els videojocs". La denominada generació digital ha nascut envoltada d'ordinadors, consoles i telèfons mòbils i connectada de manera permanent a la xarxa i alhora ha vist com els seus pares sovint es distreien jugant a algun videojoc. Tenint present, com remarca l'especialista en jocs, que "jugar és una activitat necessària i espontània que ens permet explorar i conèixer el món", no és estrany que el nou entorn digital hagi donat lloc a una nova família de jocs. Els videojocs, però, no tenen bona premsa perquè els seus detractors consideren que transmeten els estereotips i principis dominants del moment i de l'entorn social, més enllà de la càrrega sexista i violenta que molts contenen. Bartrina matisa la crítica generalitzada al videojoc i deixa clar que "sovint la falta d'informació causa sentiments de por i d'alarma que impedeixen veure la funció educativa d'algun tipus de joc". Així, considera que els videojocs també són "eines educatives, perquè contenen i transmeten valors", però reconeix que "cal que pares, mares i educadors tinguem present com fer-ne un bon ús perquè siguin una eina d'aprenentatge". Bartrina assegura que els videojocs són un bon recurs per a l'oci perquè permeten "adquirir habilitats relacionades amb el món digital, com més destresa i seguretat".
L'elecció dels videojocs
L'Òscar va començar a jugar a videojocs quan tenia entre nou i deu anys. Llavors no ho tenia fàcil per aconseguir els jocs que volia: "N'he demanat molts que no em compraven". La fórmula que feien servir els seus pares era ben fàcil: "Preguntaven de què anaven a la botiga i si creien que no eren adequats per a mi em deien que no". Els seus progenitors optaven per una solució salomònica: "Me'n compraven de futbol, com el Fifa, perquè aquests sempre ens agraden". Elisabet Bartrina subratlla: "Cal que pares, mares o educadors fem una bona tria, perquè al mercat n'hi ha de continguts molt diversos, com ara violents, racistes i sexistes". Ara que té setze anys l'Òscar ja no passa pel sedàs de la censura. Això no vol dir que a casa els agradi veure'l jugar a certs videojocs, com el Call of duty i l' Assassin's creed , autèntics fenòmens de massa entre els joves amb un elevat contingut violent. A l'hora d'escollir un videojoc per als nostres fills, Bartrina recomana "tenir present quins són els seus gustos i interessos, però també què diu l'etiquetatge del videojoc sobre el seu contingut, perquè no tots són adequats per a totes les edats". Que pares i educadors els supervisin és la manera més eficaç de controlar els continguts del joc.
