El pare que et va matricular

La gramola

Tot va començar un dia que buscàvem alguna cosa al traster de casa els sogres. Ja sabeu com va tot plegat, ets al sofà fent el gos i en sec se t’il·lumina el cap i recordes que tens desada alguna cosa que ara necessites: un cobrellit, un sac de dormir o aquell àlbum de cromos. Tant se val, quan et capbusses al traster una cosa és clara: res del que busques és allà. Sap greu reconèixer-ho però el traster no fa miracles, no emmagatzema tots els estris que has desat per la senzilla raó que, un bon dia, alguna persona de casa amb seny treu l’esperit zen que té amagat i fa neteja de tanta andròmina rovellada.

No tot són males notícies, però. Per compensar el disgust de saber llençada a les escombraries tota la teva col·lecció de còmics, resulta que sempre descobreixes un tresor amagat. En el nostre cas va ser una gramola de color taronja, un tocadiscos d’aquells en forma de maleta amb una tapa que servia també d’altaveu. Era una monada arrebossada de pols. Eufòrics, ens la vam emportar a casa i la vam col·locar al menjador per fer bonic.

El que no ens esperàvem és la reacció del nostre nen quan va veure la troballa. “Què és això, papa?” Quan vaig explicar al meu marrec postdigital la finalitat d’aquell estri curiós, el seu entusiasme es va desbordar: “Fem-lo funcionar!” “Ai, mare!”, vaig pensar. ¿Com li explico que allò porta vint-i-cinc anys criant pols? ¿Com li faig entendre que és un cas perdut? Per sort, però, la seva insistència va fer-me canviar d’opinió i davant nostre es va obrar el miracle. Girava a la perfecció i l’agulla va solcar un single d’Elvis Costello amb un espetec que em va retornar a temps passats.

Allò funcionava i l’eufòria es va desfermar. Però aquí no acaba la història. De manera entendridora el discòfil novell ara s’ha fet seu no només el tocadiscos de la seva mare, sinó també la meva col·lecció de vinils, aquella que criava pols a la meva habitació. I així, de manera inversemblant, dos estris de traster, dues andròmines sense cap futur, la gramola de la mama i els vinils del papa, han esquivat el seu destí obsolet gràcies a la tossuderia i fascinació d’un marrec de deu anys. I cada dia, quan ens llevem, el primer que fa és triar un disc i posar-lo a tot drap. Potser el veí no pensa el mateix, però jo crec que no hi pot haver manera més màgica de començar el dia.