«Un germà és'forever'»

Noemí Villamuza és il·lustradora i mare de la Bruna i el Leo, de tres anys i un mes. Els seus dibuixos han il·lustrat el recull de cançons de bressol 'Libro de nanas' (Mediavaca), 'Sempre t'estimaré', de Robert Munsch (Agapea), o els contes 'Els amics de l'art', de Lolita Bosch (Edebé)

Cada cop que em donen un text per il·lustrar recordo la meva infància, amb les meves germanes, a Palència. En tinc tres i sempre han estat una gran font d'inspiració. Anàvem totes molt seguides i a mi em va tocar cuidar-les una mica, perquè la meva mare anava desbordada. Aquelles vivències han sigut el rebost. He d'agrair a la mare que tingués tantes filles i ara nosaltres li hem fet el mateix, li hem donat gairebé vuit néts de cop, perquè el més gran té set anys. I torna a estar desbordada.

Són maques les famílies amb tanta gent.

La meva mare va tenir dues germanes de les quals es va allunyar molt aviat, i crec que sentia un gran desig de crear una colla. Sí que m'he barallat amb les meves germanes, però després veus que et protegeixen, et reconforten. Tot i que vivim cada una en un punt d'Espanya, estem sempre connectades. I jo desitjava el mateix per a la meva filla i per això va néixer el Leo, perquè un germà és forever.

Què més recordes dels pares?

Que eren molt pallassos i ens feia una mica de vergonya veure'ls fer l'indi. Recordo veure el pare de quatre grapes i la mare asseguda a sobre, sortint del dormitori, fent veure que era un cavaller. Que bons aquests moments.

Quins contes expliques a la Bruna?

Quan sorgeix algun problema busco un conte que en parli. La prestatgeria dels contes és com l'armari de les medecines. Per exemple, sobre la por a la foscor hi ha Encendre la nit, de Ray Bradbury. És una delícia. Em van demanar que l'il·lustrés. Encens la nit quan apagues el llum, i quan la vista ja no t'ajuda comença a fer-ho l'oïda. I comences a sentir el brunzit de la ciutat, els cotxes que passen, un gos que borda lluny, els grills... Explica tot això, la subtilesa que trobem en la nit. De fet, Bradbury va escriure aquest conte quan la seva dona va quedar embarassada i va recordar que sent petit li feia por la foscor. Com que no volia que al seu fill li passés el mateix, va escriure un conte que curés aquesta por.

Passen tantes coses a les nits.

Justament ahir, a les cinc de la matinada, me'n vaig adonar que hi ha moments en què resulta difícil ser mare.

Què us va passar?

Ara la Bruna està en una fase en què em diu sovint que se sent sola a la seva habitació. De fet, sempre ha estat sola, però ara hi ha el germanet, i el nadó dorm a l'habitació dels pares. Per tant, té raó. I des de fa una temporada que la nena, a mitjanit, ve al nostre llit. D'entrada vam deixar que ho fes, fins que passi una mica el seu dol. Però resulta que això s'està allargant i, esclar, dormim tots malament, especialment el pare, perquè la seva carona busca la meva i, en canvi, el pobre del seu pare es queda amb les cames que el van empenyent i empenyent.

Sé perfectament de què em parles.

Al final l'home acaba marxant a dormir a l'habitació dels convidats. Així que ahir vam decidir que calia que tothom tornés a dormir al seu lloc, per una qüestió ja de salut mental i física. Però a les cinc ha aparegut la nena i jo ja estava fent-li un lloc quan el pare ha dit que no, que calia dur-la al seu llitet. Carai! En aquell moment alguna cosa se m'ha trencat per dins. De fet, la meva nena venia a dormir amb l'altra nena gran que sóc jo, que sentia un gran desig que el pare no s'emportés aquella nena de tres anys, petitona, calentona i feliç. A més, la nena venia de creuar sola tota la casa i tornar-la a enviar a la seva habitació feia molta pena.

Carai, sí.

Doncs aquest matí la Bruna se sentia molt feliç. "Mamà, mamà, que he dormit tota sola al meu llit". I sí, ha dormit tota sola, però amb deu mil peluixos envoltant-la.