La cua de Quiró

De la crisi a l’escola (III)

Cada vegada es parla més de la necessitat de la formació al llarg de la vida, fins al punt que aquest és un dels rars consensos educatius. Els especialistes insisteixen que ja no es pot dissenyar una política educativa eficient d’esquena a la societat del coneixement.

Ara bé, les dades ens mostren una situació paradoxal i inquietant. L’ambició per la formació permanent és directament proporcional al nivell dels estudis en acabar l’escolarització obligatòria. La baixa formació escolar sembla que s’acontenta amb el seu estat, mentre que les persones que tenen més nivell educatiu senten nítidament la necessitat d’actualitzar la seva formació. El coneixement, per tant, actua com un esperó de nous coneixements.

En conseqüència, les diferències escolars es van incrementant al llarg de la vida adulta. Aquest fenomen es percep també en la diferent actitud envers la seva capacitació professional entre les persones amb feina i les aturades. Les primeres són les que més recorren a la formació permanent. No se sorprendrà ningú si hi afegeixo que la implicació vital en la pròpia educació també apareix relacionada amb el grau d’educació dels pares i fins i tot amb el nombre de llibres que hi ha a casa.

En definitiva, el que constatem és la persistència de la desigualtat d’oportunitats, que afecta fins i tot la percepció que tenim de la nostra salut física. Segons l’OCDE, les diferències educatives correlacionen amb diferents nivells de depressió en l’edat adulta, de mortalitat infantil, tabaquisme, hospitalització i, en general, d’ús dels serveis sanitaris.

Si tenim presents les dades anteriors podem entendre que la prolongació de l’escolarització fins als 18 anys s’estigui convertint en un dels focus del debat educatiu. Confesso que jo tinc molts dubtes sobre aquesta qüestió. No tinc clar que sigui la manca de nivell la causa de la pobra ambició educativa. Fins i tot sospito que és tot el contrari: que les actituds envers l’aprenentatge són en bona part les responsables del nivell formatiu de cada persona a cada etapa de la seva vida. Però no vull blindar-me darrere els meus dubtes. Cal pensar seriosament els diferents models existents d’escolarització dels 16 als 18 anys i la seva flexibilitat. ¿Estem parlant d’ampliar la FP dual fins als 18 anys? ¿Quines repercussions tindria aquest perllongament en l’ensenyament secundari? D’això en voldria parlar el proper dia.