AIXÍ FA DE MARE...

“Els fills t’ensenyen a viure”

Laia Aguilar és guionista, escriptora i mare de la Marina i l’Èric, de 8 i gairebé 2 anys. Ha escrit sèries com ‘Infidels’ o ‘Olor de colònia’ i fa classes d’escriptura a l’Ateneu Barcelonès. Publica ‘Pare de família busca...’ (Ed. Alrevés), una encantadora història sobre com viu la crisi una família

La crisi ha canviat les famílies. Tots hem de passar amb menys i els meus fills tenen clar que si, en lloc de fer un viatge, anem al Parc de la Ciutadella, també ens ho passem bé fent un pícnic.

Cada cap de setmana, la Ciutadella s’omple de famílies. Fa goig.

Cal explicar les coses. La crisi afecta els fills, que no acaben d’entendre per què els pares estan tristos o preocupats, i ells també se senten angoixats. Quan els pares expliquen que no hi ha gaires diners, els fills ho entenen i s’adapten.

Potser un dia enyorarem aquesta crisi, que ens ha regalat temps per als fills.

També ho penso, això. La crisi fa que, per exemple, els avis tornin a ser importants. D’alguna manera, la crisi et permet tenir temps per als fills i també per a tu mateix, per dedicar-te al que sempre havies volgut fer. Ho veig en les classes que faig a l’Ateneu, veig gent que retroba la seva vocació literària. Els adults tenim molts prejudicis. Els nens s’adapten amb més facilitat. Ells se senten feliços si tenen al seu costat algú que els estima. Els fills t’ensenyen a viure.

Què et fa por?

Que un dia no m’expliquin les coses que els preocupin, els seus problemes. Espero estar sempre a prop dels meus fills per poder escoltar-los. Em faria pena veure que no volen parlar. És cert que encara falta per arribar a l’adolescència de la gran, però tant de bo que sempre senti que estic al seu costat.

¿Tens cap estratègia per afavorir aquesta comunicació?

Amb la gran, una cosa que hem fet algunes vegades és inventar contes totes dues juntes. Anem improvisant històries i allò que passa als personatges sovint té a veure amb situacions que han passat a casa. Gràcies a aquest mecanisme de projecció, podem parlar de moltes coses. Això m’ha funcionat.

I què no funciona?

Quan era petita em preguntava per què la meva mare cridava tant. I ara resulta que qui crida sóc jo. Reconec que les situacions que més em tensen és quan es barallen, quan l’un busca l’altra per emprenyar-la. És llavors que es fa molt molesta aquesta banda sonora tan habitual a les cases amb fills, una banda sonora de queixes, crits, plors.

Cert, cada família té la seva banda sonora.

Els pares estem acostumats a una banda sonora constant molt dura. Recordo quan no tenia fills i quedava per anar a casa d’amics que sí que en tenien. Pensava que era molt dur mantenir una conversa quan tota l’estona t’estan interrompent. Al final la teva vida familiar ve a ser una col·lecció de crits i converses inacabades.

Uf, sí.

També he entès una cosa, que la frase “Ara no és el moment” no serveix per a res. Si hi penses, mai no és el moment. Vaig tenir el segon fill en el pitjor moment de la crisi i algunes persones s’estranyaven que el tingués llavors. Però trobo que les grans decisions de la vida no es calculen gaire. Has de fer allò que et surt de dins. Un fill no es calcula.

Fes-me un retrat dels teus dos fills.

Sempre penso que la meva filla és molt millor que jo, que és la versió positiva de mi mateixa. En ella veig molts valors que em semblen extraordinaris. De fet jo l’admiro. I del petit em meravella que encara no ha après que els problemes del món no se solucionen a empentes i cops de peu. Ja ho anirà veient perquè encara no té ni dos anys.

Una gran frase de la teva filla.

Sempre ha tingut frases molt afectuoses i en tinc una gravada que em va dir quan tenia dos anys, quan va començar a anar a l’escola. Li vaig preguntar com li havia anat i em va dir que bé, però que li agradaria tenir uns braços tan i tan llargs que, des de l’escola, em pogués abraçar.