"Els fills ens els han deixat"

Mariona Gummà és metge nutricionista i mare de la Blanca, de 15 anys, i dels bessons Joan i Pol, de 12. Ha col·laborat a la revista 'Lecturas' i ja és a les llibreries el seu primer llibre: 'Menjar per córrer. Consells i receptes per fer senzilla la vida del corredor amateur' (Cossetània)

"Els fills ens els han deixat" / FOTO: XAVIER BERTRAL Zoom

La feina principal com a mare ja l'he feta. Poc més puc fer. Ara la feina és sobretot acompanyar-los, que em tinguin al seu costat per a qualsevol cosa. Ara bé, els fills tenen molts amics i coneguts, però de mare només en tenen una. És un paper que només puc fer jo. Es tracta de trobar l'equilibri entre fiscalitzar i educar, d'una banda, i escoltar i acompanyar, de l'altra.

Què et preocupa?

Em preocupa que els valors que els he transmès no els serveixin. Una amiga em deia que havia ensenyat a la filla a ser una bona persona i que ara veia que ser bona persona no serveix de gran cosa en aquest món, i que no sabia com dir-li això a la filla. Jo crec que sí que serveix, però tot i així veig que els nostres fills s'hauran d'enfrontar a un món molt dur.

¿Els fem només bones persones o els hi ensenyem també a lluitar?

Crec que els hi has d'ensenyar a gestionar tota mena de conflictes i a resoldre'ls amb el diàleg. Però també els hi has d'ensenyar a defensar-se. Al final, és l'eterna pregunta: quin món volem? La nostra manera de fer el món que volem és transmetre aquests valors als nostres fills. No hi ha més.

Has tingut tres fills.

Quan vaig tenir la gran vaig tenir molt clar que no volia que fos filla única. Quan ets petit, els germans més aviat et fan nosa, però quan et fas adult resulten un gran suport al llarg de la teva vida. T'hi pots entendre més o menys, però saps que els tens. I si no tens germans no ho pots suplir amb res. Quan els pares es fan grans està molt bé tenir algú amb qui compartir la feixuga tasca de cuidar-los. Tenir germans t'ensenya a saber compartir les coses, i saber compartir és essencial.

Què més consideres essencial?

Parlar. Quan eren més petits els hi explicava moltes coses sobre temes que ens solen preocupar als pares: les drogues, el sexe segur, les amistats perilloses... Intentava treure el tema a partir de notícies del diari o de pel·lícules que vèiem. I algun cop algun dels fills m'havia dit: mama, per què m'estàs parlant de sexe si només tinc nou anys?

Molt bo.

I jo li responia: "T'ho explico ara que m'escoltes perquè potser quan tinguis tretze o catorze anys ja no m'escoltaràs". Mira, una vegada, de nit, anant en cotxe, vam trobar una noia que feia autoestop. Anava amb la meva filla i li vaig dir que allò era molt perillós. I ella em va respondre que ho entenia perfectament però que, malgrat que entenia el perill, potser un dia estaria amb les seves amigues i, davant la necessitat, no recordaria el meu consell i acabaria fent autoestop de nit. O altres coses. I és totalment cert. Jo, com a mare, no puc fer res més per ella. No la puc lligar. No li podré impedir que faci autoestop. Només la puc avisar.

I hi has de confiar.

Cert. D'altra banda, hi ha la teoria que diu que si repeteixes molt "Vigila, que et caurà el gerro a terra" al final li acaba caient. I és que si alertes massa acabes minvant l'autoestima de la criatura, o les ganes de provar les coses. Si l'avises massa de tot li fas tenir por, el fas aturat. Ara, al final, cada nen és com és. I això ho he vist molt clar amb els bessons. Els he educat igual i són com un ou i una castanya. Al final no crec que sigui bo racionalitzar massa les coses. Si tu tens por no ets tan efectiva com a mare. No et pots quedar immòbil.

Explica'm un últim pensament.

Hi ha una cosa que penso sovint i és que no et pots recolzar massa en els fills. Veig cada vegada més clar que la teva felicitat no ha de dependre només d'ells. Els fills ens els han deixat. Els tenim un temps i després marxaran. Per tant, hem de fer-ho tan bé com puguem durant aquest temps i estimar-los molt, però hem de saber que no són nostres.