Criatures 02/06/2012

La fillola

i
Anna Manso
3 min
La fillola

Tothom té un passat i el meu inclou ser una tieta i padrina exemplar. Una contradicció? Doncs no. L'alegria i la felicitat que experimentava fent-me càrrec temporalment dels menors d'edat de la família em van portar a engany, fent-me creure que ser mare seria tan fàcil i tan meravellós com fer de tieta i padrina. Ha!

Era aquell un estat ideal en què apareixia a les llars dels nebots com si fos la Madonna irrompent en un Starbucks. Els petits menors d'edat que no estaven al meu càrrec (detall on rau la mare del corder de tot l'assumpte) m'aclamaven i plegats jugàvem d'una manera insultantment activa en comparació amb els pares esgotats que aprofitaven la meva visita per estendre rentadores, fer sopars o dormir una mica en qualsevol racó mentre em deien que havien d'endreçar.

Tieta

Tot el que feien els nebots em semblava tan divertit i ocurrent per sortir a un late show i més innocent i naïf que un episodi de la Heidi. ¿Que els dos cosins s'aporrinaven dins d'aquella gàbia que anomenem parc? Em pixava de riure. ¿Que amagaven les claus de totes les portes de les reixes? M'ho prenia com un signe de rebel·lió i, per tant, d'intel·ligència. ¿Que el nadó plorava sense parar des que marxaven els seus pares fins que tornaven? Em fotia taps a les orelles i el bressolava comprensiva sense deixar de considerar-lo el nebot més repreciós del món. Els trobava tan fantabulosos que fins i tot vaig apuntar-me a marxar de vacances a Menorca per fer d'equip de suport amb alguns d'ells... i van ser unes vacances glorioses! Els pares corresponents, esclar, no gastaven aquella paciència meva de pa sucat amb oli, que només es té quan se sap que el nen és com aquells envasos d'antany, retornable. Ells lluïen bosses sota els ulls i poques aptituds per explicar-los acudits dolents. Jo, jove, feliç i ruca, em juramentava per gastar més bon humor quan em toqués a mi generar descendència.

Quan hi penso no puc deixar de repetir la parauleta: ha!

Padrina

Però el que més feliç em feia era exercir de padrina de la Júlia, la meva fillola. Provocar-li indigestions amb les llaminadures de la palma. Fer-la contenta amb disfresses de color verd fluorescents i ales. Visionar juntes obres d'art i assaig com Miss agent especial . Emocionar-me a llàgrima viva pel seu premi dels jocs florals amb aquell conte de dues ratlles sobre uns ànecs. Permetre que pixés als arbres i fer-li fotos amb el cul a l'aire per demostrar que estava bufona de qualsevol manera. I enganyar-la vilment dient-li que quan el bebè que duia a la panxa hagués nascut seguiria dedicant-li el mateix temps de sempre. Ja va veure clar ella que no, que l'havia enredat. I jo vaig veure clar que no era el mateix ser padrina que mare.

Per això, quan enfundada amb el vestit de pitjor mare del món pateixo un dia funest, de vegades practico un exercici que seria l'enveja del senyor Stanislavski. Faig veure que en lloc de ser la progenitora fatal d'aquells menors en sóc la tieta o, encara millor, la padrina. I de cop i volta, aquell telèfon mòbil transformat en batedora per culpa d'un atac de gelosia fraternal deixa de ser un cataclisme. Perquè la Júlia s'ha fet gran, però tant ella com la resta de nebots sempre seran algú a qui consentir, aviciar i estimar amb aquella alegria que es té quan no existeix l'obligació d'educar. Un oasi, aquest, igual de fantabulós que aquelles mítiques vacances a Menorca.

stats