Criatures 27/07/2013

Un fill amb la identitat en construcció

El preadolescent, dels 8 als 10 anys, comença a tenir un criteri propi i necessita sentir-se integrat al grup d'amics. Els pares han de seguir marcant límits, però tractant-lo com un petit adult i reforçant-li l'autoestima.

Paloma Arenós
3 min

El pas de la infància a l'adolescència s'avança cada cop més degut, en part, a la influència de la societat de consum, les noves tecnologies i els patrons de conducta que marquen les sèries televisives i el cinema. La preadolescència del segle XXI, que se sol viure entre els 8 i 10 anys, té més a veure amb la pressió social que amb els canvis físics del cos que vindran amb l'adolescència. Per als experts consultats, és un fenomen força nou, ja que, en termes oficials, l'OMS emmarca l'adolescència entre els 10 i 19 anys, tot i que pot estirar-se tant per dalt com per baix.

Hi ha, fins i tot, una nova etiqueta per a aquesta etapa preadolescent: "Se'ls coneix com a tweenies i tweenagers , un nom que surt de la unió de teenagers -adolescents- amb wee , petitons", explica la sociòloga valenciana Mari Carmen Garcia. "No és estrany que els pares dels preadolescents es quedin perplexos, en ocasions, en veure els grans canvis en el nivell d'energia que poden experimentar els fills d'un dia per l'altre, fins al punt que de vegades no els coneixen i constaten com el seu nen petit se'ls està escapant de les mans", continua. Els canvis evidents són en el comportament. "Els preadolescents es tornen més irritables i variables, poden ser més agressius, es preocupen molt per la seva imatge i aparença, i són hipersensibles a les crítiques o als comentaris de la família i l'entorn, tot reaccionant amb intensitat respecte a fets que abans no els molestaven gaire". Segons Garcia, "les noies solen tenir més tendència a culpar-se a si mateixes per tot, mentre que els nois tendeixen a fer tot el contrari, culpant els altres i les circumstàncies".

Canvi en marxa

La psicòloga Meritxell Almirall, del centre Som Pares (www.sompares.com), és cautelosa a l'hora de parlar de la preadolescència. "Hauríem de veure primer de tot què és la preadolescència, ja que és un concepte relativament nou. En l'adolescència hi ha uns canvis físics provocats per l'increment de testosterona (nens) i estrògens (nenes) que expliquen també canvis en l'aspecte psicològic i de comportament. El cos canvia i el cervell també i, per tant, els comportaments i la relació amb els altres i el nostre entorn. Amb la preadolescència el que succeeix és que encara no s'ha iniciat un canvi físic hormonal, però sí el canvi psicològic, un fet que ens indica que pot veure's afectat més per factors socials que no pas purament fisiològics".

D'altra banda, Almirall adverteix que cal fixar-nos "en el concepte d'infància que tenim els adults. Estem en un moment en què gairebé ens molesta que els nens siguin nens, que corrin, embrutin, preguntin, ens necessitin… i volem que siguin independents i autònoms des de molt petits". I això també condiciona el seu desenvolupament. La psicòloga opina que "aquesta pressa per créixer també arriba amb l'etapa adolescent. Ara amb 8 anys tenen més accés a la informació que fa 15 anys, els seus companys també, hi sol haver pares que per qüestions laborals no estan tan presents en el dia a dia dels fills... I vulguem o no, tots aquests factors fan que els espitgem a ser adolescents abans", raona.

Negociació

A Som Pares, Almirall constata que els preadolescents comencen a plantejar-se ben aviat el seu criteri com a igual de vàlid que els dels pares i ho expressen amb inconformitat. "En moltes llars els adults no s'ho prenen com un canvi o un aprenentatge sinó com una batalla. No hi ha capacitat d'acceptar les opinions dels fills i es tendeix a no deixar-los guanyar , a fer que no se surtin amb la seva… Es barregen també moltes pors dels adults, comencen preocupacions que fins ara eren més llunyanes per les drogues, el sexe o les males companyies, i tot això és un còctel perillós per a la bona convivència", adverteix Almirall. La psicòloga aconsella que "no hauríem de plantejar-ho com una batalla, sinó com una negociació. Cal veure el preadolescent com un petit adult i entendre que té una opinió pròpia, un raonament... i que el nostre paper com a pares ara més que mai és de donar-li suport i guiar-lo, no pas d'imposar i jutjar", conclou.

stats