"Un fill et vacuna contra l'egoisme"

Jofre Llombart és periodista i pare del Jan i la Martina, de tres anys i un i mig. És subdirector d''El món a RAC1', va ser redactor en cap d'informatius a Catalunya Ràdio i publica 'Desmuntant la caverna' (Angle), un llibre que desmunta tot el que s'ha dit en contra de la independència

"Un fill et vacuna contra l'egoisme" / FOTO: MANOLO GARCÍA Zoom

Tinc un horari complicat. M'aixeco cada dia a un quart de cinc, i això altera moltes coses i combina malament amb les criatures. Però també hi ha avantatges. Quan arribo a casa tinc tota la tarda per estar amb els nens, i la meva dona també. Podem estar tots quatre junts totes les tardes.

Te'n deus anar a dormir d'hora.

Procuro anar al llit a la mateixa hora que ells, però no sempre és possible. I passa una cosa surrealista i també dura, i és que a vegades me'n vaig a clapar abans que ells. Això xoca. Però la part fotuda del meu horari l'he notat més ara, amb la segona.

Per què?

Perquè dos fills no són un més un, sinó que semblen tres. El segon complica molt la logística. Amb un sempre et pots despistar perquè hi ha la parella. Però amb dos, i a més d'edats enganxades, passa que sempre has d'estar per l'un o l'altre. I trobo que els hiverns són especialment durs, quan vas encadenant tot de coses que acaben en itis : bronquitis, amigdalitis, otitis.

Com has fet la feina de pare?

Jo, al començament, veia que la meva feina era protegir el niu. Potser això que diré et semblarà sexista, però quan veia la meva dona alletant el nen, jo només volia protegir aquella harmonia, que no els faltés res. I és que gairebé tot el que necessita un nadó ho rep de la mare, i la resta són els bolquers que jo anava a buscar al supermercat. En canvi, la meva dona sí que necessitava algú que la cuidés, que la mimés, que li fes el sopar i li fes fora les visites. Aquesta era la meva feina. Una cosa que voldria dir a algú que estigui a punt de ser pare és que no pretengui ser com la mare, no al començament. Més endavant les coses ja s'equilibren.

En què has millorat en el segon?

Ara tinc més paciència, cada cop en tinc més. Entenc que les coses no surten a la velocitat que voldries i que, a vegades, ni surten. I també crec que tinc més capacitat per suportar el patiment. Amb el segon he après a actuar amb menys neguit. I també sóc més condescendent. Penso: bé, d'una manera o altra, les coses ja sortiran. Tot en mi és més assossegat, més Bob Marley.

Més Bob Marley, genial.

I ara sé dir no , sobretot als amics. Amb el primer, quan els amics em trucaven, encara els deia que intentaria muntar-m'ho. Ara amb dos ja veig que és totalment impossible i els dic directament que no. I no em sap greu.

És un canvi important.

Els homes, en més o menys mesura, som uns egoistes. Tots tenim un punt narcisista, tots. És cert que també tenim la capacitat d'associar-nos entre nosaltres com a iguals i de col·laborar, però un a un trobo que som força egoistes. I et passa que, quan et neix un fill, et costa d'assumir. Et sobta perquè comences a entendre que tu ja no ets la persona més important del món, que ara ho és el fill. Esclar que si no et cuides a tu mateix tampoc no el podràs cuidar a ell, però veient el teu fill et queda molt clar que el centre de la teva vida s'ha desplaçat. I això costa d'acceptar.

I a vegades descobrir-ho és tot un descans.

Sí, també. Però no és que enyoris el temps en què et creies el centre del món, no és que ho trobis a faltar; és simplement que t'adones que ja no ho ets. I, encara més, t'adones que, realment, tampoc no has estat mai de veritat el centre del món.

Madures.

Per tant, tenir un fill et vacuna contra l'egoisme.

Explica'm un bon moment.

Un bon moment és quan arribo a casa, molt cansat, obro la porta i la petita ve a rebre'm caminant d'aquella manera, com pot, i amb un somriure. Això m'omple molt. Cada dia em rep així. I això em passa cada dia, cada dia.