LAURA PINYOL

Ni ‘superwoman’ ni romanços

‘Fes-me una perduda’ és la comèdia musical contra el desaprensiu que es va inventar el mite de la ‘superwoman’

Humor contra el fals mite de la 'superwoman' / MARC ROVIRA Zoom

El Superman se’l van inventar el 1938 Joe Shuster i Jerry Siegel i, més enllà que fos un superheroi amb capa vermella i calçotets damunt unes malles, tothom el recorda viril, amb uns pectorals desproporcionats i un aplom que no li despentinava el tupè ni en la més arriscada de les situacions de salvament. En canvi, el mite de la superwoman no té un autoria clara però és una estafa.

D’això va la comèdia musical escrita per Mercè Sarrias, dirigida per Miquel Casamayor i amb cançons compostes per Juan Luis Mira que estarà en cartell fins al 9 d’abril al Teatre Eòlia de Barcelona.

Un bon dia, l’Anna-Sílvia-Raquel es lleva triplicada. L’esforç per aconseguir ser una mare perfecta, una arquitecta brillant i una amant possible l’ha convertit en tres. Una dona amb dues filles (la Mireia i la Marta) que fan primària i preescolar i un marit fotògraf molt interessant, de qui encara està molt enamorada, però que desapareix durant setmanes perquè té una feina apassionant. Aquest és el fil argumental d’aquesta obra de teatre mordaç, crítica i autoparòdica que emmiralla una societat que no valora ni culturalment ni institucionalment l’esforç de tenir fills, no dona cap facilitat perquè els nous pares i mares dediquin temps a la criança i després puguin reincorporar-se a la feina sense que la seva carrera professional se’n ressenti.

És una obra fruit “de l’experiència de formar part del col·lectiu de mares durant anys”, assegura Mercè Sarrias després d’haver-se passejat per “parcs, sortides de col·legis i activitats extraescolars empenyent cotxets, traginant berenars i bosses de roba de recanvi i bolquers”. Ho corrobora l’actriu Maria Pau Pigem: “Ser mare et barreja amb gent amb qui no et relacionaries mai. Et fica dins la societat”.

Però “no és contra els homes!”, adverteix Sarrias, sinó “més aviat una comèdia de connexió que es val de la complicitat d’escenes compartides per molta gent”. Tot i així, la constant que les dones s’acaben ocupant de la infraestructura familiar i la logística hi és molt present: “Nosaltres sempre sabem quin dia cal portar la roba de gimnàs”, diu Mònica Glaenzel.

“Això del mite de la superwoman és culpa nostra, per creure’ns-ho”

Mònica Glaenzel - Actriu

Aquesta és una característica pròpia del mite construït sobre la superwoman. Amb la incorporació massiva de les dones al treball remunerat, la presència femenina es va normalitzar a l’esfera pública en competència pels llocs de treball amb els homes. En canvi, l’esfera privada, amb l’organització de la llar i la criança dels fills, ha seguit vinculada a les dones fins als nostres dies. Però la conciliació entre la feina i la família no és un tema de riure. És un gran repte social.

NO HO PUC FER TOT

Maria Pau Pigem és la Raquel, “un personatge que representa el que som, el que voldries fer amb la teva vida sense condicionants, abans de ser mare o professional”. És el cantó salvatge. La Mònica Glaenzel és l’Anna, “que intenta ser una bona mare”, i afegeix: “Això del mite de la superwoman és culpa nostra, per creure’ns-ho”. La Maria Pau hi fica cullerada: “I també dels nostres pares i mares, que ens van fer creure que ho podríem fer tot i no van explicar als nostres germans i als nostres companys: «Ei, que venen»”. L’Eli Iranzo és la Sílvia, l’arquitecta que veu com li fugen de les mans els bons projectes amb l’excusa que ha sol·licitat una mitja jornada, “encara que estigui en ple dret per fer-ho”: “Va veient com això la debilita i li perden el respecte”. En clau d’humor, s’envia el missatge que “la maternitat i la paternitat enriqueixen” però cal un canvi social que no castigui “tenir fills i voler criar-los” perquè, com diu Sarrias, “queden molts quilòmetres per recórrer en el terreny de la igualtat”.