Família 17/09/2016

Culpables per treballar?

En la vida adulta la feina és una activitat habitual, i així és com cal transmetre-ho als fills. A més, el model de pares treballadors fa créixer les criatures de manera que adquireixen una visió realista de la vida

Trinitat Gilbert
5 min
Culpables per  treballar?

“Els pares actuals se senten culpables o tenen remordiments perquè treballen i no s’estan amb els fills”, afirma la psicòloga Estefania Carreño. Maria Jesús Comellas, professora emèrita de la Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona i articulista del Criatures (llegiu el seu Famílies... parlem-ne, del 3 de setembre), hi coincideix, i afegeix que els pares sovint volen convertir-se en empreses creadores d’oci i lleure, que proposen mil i una activitats perquè els fills s’ho passin bé. “Els nostres pares treballaven, els nostres avis també, ¿per què ara es viu amb un sentiment de culpabilitat tan profund?”, es pregunta Carreño.

"No parlem de la feina com d'un càstig bíblic"

Segons Maria Jesús Comellas, professora emèrita de la Facultat de Ciències de l’Educació Universitat Autònoma de Barcelona, no es tracta de magnificar la idea de treball com a càstig bíblic per allò de la suor. Defensa que si estem en una societat que funciona de manera organitzada és perquè hi ha persones que amb la seva dedicació -per tant, treball- fan possible que funcioni. El sistema educatiu, la indústria, el transport i qualsevol de les activitats que es duen a terme en el dia a dia són possibles perquè hi ha persones que hi treballen. Aquesta imatge, curiosament, hauria d’estar integrada en el rol que com a persones adultes tenim i transmetem a les criatures i, per tant, dubtes i remordiments no tenen sentit.

La mestra i pedagoga Anna Ramis sosté que el treball “és una forma de realització personal, sempre que la feina sigui digna i dignificant, esclar”. I és així com els pares ho han de transmetre als fills. “Uns pares que parlen amb entusiasme de la seva feina davant dels fills estan transmetent que val la pena cansar-se, lluitar i fins i tot patir per allò que cadascú fa amb ganes”. Encara més, la pedagoga Anna Ramis creu que es pot transmetre als fills la visió que “el treball és una aportació a la millora de la societat, del planeta Terra”. Per contra, “si els pares generen el sentiment que els fills i els diners estan en competència, i el fet de guanyar diners passa davant de la convivència amb les criatures, llavors els estem transmetent una escala de valors tremenda”, diu Ramis. Però aquest tema són figues d’un altre paner.

Reprenem el sentiment de culpa dels pares treballadors actuals. “Quan se separen per treballar generen uns espais de temps, una distància que en si mateixa no és dolenta”, diu Ramis. Així doncs, “si hi ha un bon vincle entre pares i fills, fins i tot l’enyorament té un sentit positiu, perquè només enyorem els éssers estimats”, continua Ramis.

El consell, segons la mestra i pedagoga, és que “el temps de separació per la feina vagi de menys a més a mesura que els fills es van fent grans”. I aquí és on s’arriba al cap del carrer, perquè el temps de la baixa de maternitat (16 setmanes a Espanya) “és molt curt”, afirma Ramis.

Malgrat això, Ramis opina que si els pares senten que passen massa hores a la feina i poques amb els fills “han de revisar si tenen possibilitats de canviar alguna cosa de les condicions que no els permeten conviure tantes hores com voldrien amb els fills”. Millor revisar-ho “en comptes d’aplicar compensacions perverses” amb els fills per apaivagar males consciències.

SABER PRIORITZAR

El cas és que “els pares han d’entendre que un fill canvia la vida, i que no poden continuar fent tot el que feien”, diu Ramis. I arribats a aquest punt, els pares han de saber prioritzar: “Si la feina no la podem deixar, hi ha moltes activitats que ens allunyen dels fills a les quals podem renunciar uns anys”.

A la Universitat de Barcelona, el professor de pedagogia Enric Prats afirma que pares i fills han de saber dosificar el procés d’emancipació mútua. “Quan són més petits hi ha evidentment més interdependència (mútua, perquè els pares també depenen dels fills), però el procés d’emancipació s’ha de fer de manera progressiva”. Dit en altres paraules: “No podem estar tot el dia junts, perquè hi ha altres persones i altres cercles socials que els uns i els altres han de cultivar”.

La feina necessita una altra mirada i no ser el centre de culpa de la separació entre pares i fills. “L’autonomia financera és un concepte fonamental, perquè, si no es té resolt per altres vies, permet la supervivència material i, a més, prendre decisions d’oci per fer pares i fills”, diu Prats.

Què cal fer si sentim culpa o remordiments?

Segons la psicòloga Mercè Conangla:

1) Oferir a les criatures temps de qualitat: “No cal gaire estona però sí que el temps junts s’aprofiti”.

2) Els pares no han de renunciar a ser individus: són pares i mares, però alhora tenen més rols.

3) Els pares s’han de donar temps a ells mateixos per processar els seus sentiments.

4) No compenseu les estones que no hi sou amb mil i una activitats d’oci. Els pares no són una empresa de lleure.

5) Els fills han d’interactuar amb altres adults (amb la supervisió dels pares), perquè aprenguin altres estils de vida, i perquè es creï una xarxa d’adults protectora.

Per continuar, la psicòloga Mercè Conangla, presidenta de la Fundació Àmbit Ecologia Emocional explica que el sentiment de culpa (més que els remordiments, que és un concepte religiós) és legítim perquè els pares tenen la sensació que abandonen els fills. “Sobretot els pares el senten quan les criatures són petites; jo mateixa el vaig experimentar quan vaig deixar els meus fills a la llar d’infants”, diu.

Hi ha pares que més que culpa senten ràbia i tristesa pel sistema social en què viuen, sobretot quan el comparen amb altres països. “Senten ràbia perquè voldrien viure amb els fills el que un altre adult està vivint-hi mentre ells se’n van a treballar, i se senten tristos perquè viuen la feina com una despossessió dels fills”.

Tant en un cas (culpa) com en els altres (tristesa, ràbia) són sentiments, i “els sentiments evolucionen; no es queden clavats, perquè s’adapten a mesura que van passant els dies”. Els pares entendran que la feina és necessària pels diners, i també normalitzaran els sentiments quan vegin que els fills s’adapten, que estan bé amb un tercer educador, amb qui es vinculen mentre ells no hi són.

NOVES DINÀMIQUES

A més, “les criatures des de molt petites entenen que els pares no hi són perquè són a treballar i que després tornen”. I ho entenen malgrat que no sàpiguen ben bé què és treballar i on van els pares exactament”. En poc temps, doncs, pares i fills entren en una dinàmica nova. Conangla també subratlla la idea que els pares treballadors donen un model necessari d’adult, que és el següent: el pare i la mare també tenen més vida. “És un model que fa créixer de manera sana les criatures, que adquireixen una visió realista de la vida. Si no és així, si el món de la mare i del pare comença i acaba amb la criatura, es crea una endogàmia, amb vincles dependents, que són poc sans”, conclou la psicòloga.

Pares treballadors

El Xavier Escofet i la Pati Serrano (a qui veiem en la foto que acompanya aquest reportatge) són pares de la Bruna i del Roc, i també tenen altres rols com a adults: el Xavier és jardiner i la Pati és tècnica municipal. Tots dos tenen una feina apassionant, que els agrada i entusiasma, i que combinen, amb mil i un malabarismes horaris, amb la criança dels fills, als quals també aboquen la seva passió.

stats