Sandra Bruna

“No té sentit planificar massa”

Agent literària i mare del Gerard, d’11 anys. La seva agència compleix 15 anys representant més de cent autors, entre els quals Care Santos, Sílvia Soler o el doctor Estivill, a banda d’una colla d’autors internacionals.

“No té sentit planificar massa” / PERE VIRGILI Zoom

Quan vaig ser mare estava començant l’agència i imaginava que el nen s’estaria tranquil·lament al meu costat mentre jo treballava des de casa. I no va ser així. Plorava tot el dia. Va ser molt dur i no vaig gaudir gaire dels primers anys del meu fill.

Hauria pogut ser diferent?

Sí, perquè vaig voler planificar-ho tot massa i al final les coses van resultar força diferents. És millor no planificar gaire, no tenir una idea massa concreta de què faràs quan tindràs el fill. Només necessites confiar en tu mateixa, confiar que te’n sortiràs. Així gaudeixes més de tot.

És la teva actitud ara?

Segurament. A mesura que s’ha anat fent gran, m’ho he anat passant millor al seu costat. Ara compartim moltes coses. És un company de viatge fantàstic. Parlem molt, cosa que ha estat una sorpresa molt agradable.

Un pagès du el fill al camp, un botiguer a la botiga. ¿Tu el dus a l’agència?

Som una família molt treballadora. A l’agència hi ha cinc membres de la família. Està bé que vingui i vegi que hi ha moltes feines a fer a banda de dirigir, i que totes s’han de saber fer bé i són importants. A vegades diu que també hi treballarà. I la veritat és que sent curiositat sobretot per la part administrativa.

En què l’has encertat?

A fer-li entendre que el més important és ser bona persona, més que altres coses menys importants, com treure bones notes.

I què tens pendent?

La paciència. Li costa entendre que a la vida cal saber ser pacient, que les coses gairebé mai s’aconsegueixen de manera immediata.

Aquest és un tema: la incapacitat per esperar.

Veig que els passa a molts altres nens. No saben esperar. Sovint em ve amb frases de l’estil “Ara mateix necessito...” Però per què ara mateix? L’altre dia, a casa, es va desconnectar una estona la wifi i semblava que s’enfonsés el món. Quan passa això faig que s’aturi a pensar. Li dic: stop! Un moment! I li demano que reflexioni sobre què està passant. I el que passa és que ho tenen tot.

També m’ho sentia dir, jo, això.

Volen cada nova samarreta del Barça. I el FIFA 17 quan fa sis mesos que tenen el 16. No pot ser. Després arriben sants i aniversaris i no saben què demanar.

Bé, una cosa que no té és un germà. Te’l demana?

Jo tinc germans i molt sovint he reflexionat sobre el fet de no fer possible que el meu fill tingui una relació com la que jo he tingut amb els germans, de la qual em sento molt satisfeta. I és cert. Però té cosins i hem procurat que fessin molta pinya.

¿Un fill únic crea un vincle especial amb el pare o la mare?

Potser sí que és més intens. Quan pregunto al meu fill si li agradaria tenir un germà em diu que sí, però només si fos un germà més gran.

Carai. Per què?

Perquè és inevitable que el nen es compari amb amics que tenen germans grans que sovint els permeten descobrir moltes coses abans que altres nens. En aquest sentit, els fills únics senten que els falta alguna cosa, que no tenen cap aliat.