Per què es peguen, aquesta gent?

Guerra, religions, política o economia són temes habituals de conversa entre les persones adultes. La majoria tenen prou elements de coneixement per formar-se una opinió sobre què passa en qualsevol d'aquests àmbits. Però, què passa amb les criatures? Ells també reben inputs de coses que passen al seu entorn. Una informació al telenotícies sobre la guerra de Síria, sentida de passada mentre juguen amb soldats de joguina, pot despertar la seva curiositat. "Papa, per què es peguen, aquesta gent?" I en aquest moment, al cap dels progenitors es posa en marxa la maquinària per mirar de trobar una resposta adequada a la seva edat, que els ajudi a entendre que al món passen coses que no sempre són agradables. O que hi ha persones que són capaces de fer-se mal per defensar idees diferents o per mantenir un estatus de poder.

Els grans temes

Una pel·lícula, un llibre o un record familiar poden ser un punt de partida per començar a parlar-los de la guerra. L'important és poder respondre totes les seves preguntes amb un llenguatge senzill, sense amagar-los la realitat però adaptant les respostes a la capacitat que té cada criatura de comprendre-la.

Els nens, als 4 o 5 anys ja comencen a captar les notícies i la informació que escolten. Per això és important, tot i que són encara molt petits, controlar què estan escoltant i mirant. Ara bé, si escolten o veuen alguna informació que els impressiona, cal estar atents a la seva reacció, escoltar-los o fer-los preguntes sobre el que han sentit, què noten o què en pensen i respondre a les preguntes que els sorgeixin. Els experts recomanen que els pares utilitzin explicacions senzilles per donar respostes tan simples com sigui possible i així no oferir més informació que la que el seu fill pot estar preparat per escoltar. Si la guerra és difícil d'entendre per a un adult, imagineu-vos com és de difícil per a una criatura. Però no cal oblidar també que la curiositat és inherent al seu procés de creixement.

"Ara sóc jo qui he d'explicar al meu fill què és la guerra"

Jofre Llombart recorda que llegia els diaris dels seus pares quan tenia 3 o 4 anys. "Paral·lelament, també llegia contes i còmics, però els diaris, que sempre eren a casa, també". Va ser així com va començar a interessar-se pels conflictes que hi havia al món, perquè les notícies dels diaris els relataven. Quan tenia 6 anys, hi va haver el conflicte de les Malvines. El 1985, va ser la invasió dels EUA a Líbia: "Recordo que sentia que els avions que sortien de la Gran Bretanya no tenien permís per sobrevolar l'estat espanyol". Després el referèndum de l'OTAN, quan el Jofre tenia 9 anys. "No és que estigués amoïnat constantment pels conflictes mundials", diu el Jofre, perquè també passava el temps llegint Mortadel·lo i Filemó . El cas és que els pares del Jofre també tenien molt interès per les notícies, pel que passava el món. "Tinc la imatge de la meva mare escoltant la ràdio tot el dia, feia els llits escoltant la ràdio". Així que era normal que el Jofre preguntés constantment sobre les notícies que els pares escoltaven.

Quan el Jofre els preguntava què era una guerra, mai no li responien sobre si hi havia uns bons i uns dolents, sinó que feien servir frases com "no s'han entès", "és una situació molt tràgica". La pregunta més insistent era: "Aquí tenim guerra?" Els pares el calmaven, esclar, però "l'angoixa segur que me la notaven". Per entendre l'interès i les preguntes que tenia de petit, el Jofre aclareix: "He de dir que els meus pares tenien una militància política molt marcada". "Quan hi va haver el cop d'Estat del 23 de febrer, la meva mare era a Itàlia, i a casa vam viure molta tensió", diu el Jofre. El nen escoltava les converses que el seu pare mantenia amb la mare sobre com sortirien ell i els seus dos fills de Catalunya per anar a Itàlia si triomfava el cop d'Estat. "L'altra estratègia era com fer entrar la mare des d'Itàlia". Tot eren nervis. I les preguntes del Jofre van sortir disparades, com per exemple qui era aquell general Tejero.

Avui, Jofre Llombart és periodista, sotsdirector del programa de ràdio El món a RAC1, i pare de dues criatures, el Jan, de 3 anys, i la Martina, de 9 mesos. El Jan ja li ha començat a preguntar per les situacions bèl·liques que veu per la televisió. "He de dir que jo, per feina, també he d'estar connectat a les notícies tot el dia, de manera que a les tardes veig amb ells un bloc de notícies del 3/24, per exemple".

Quan el Jan li pregunta, el Jofre procura respondre de manera concreta: "Sobretot l'hi explico amb un llenguatge que ell pugui entendre". "Tampoc no ho explico com si fos un conte de fades, perquè penso que no és el cas". L'altre dia, el Jan li va preguntar per unes imatges que veien a la tele, que eren del conflicte de Síria. "Per què criden?", li va preguntar el Jan. I el Jofre li va respondre: "Perquè s'han fet mal i hauran d'anar al metge". Però sorgien més preguntes: "I els punxaran?" I la resposta: "Sí, però els curaran". I més preguntes: "Però com s'ho han fet?" I una resposta més: "Els hi han fet unes persones que no volen ser amics seus, i llavors es fan mal. Però tu això ja saps que no s'ha de fer. De la mateixa manera que està mal fet que peguem altres nens de la classe. No els hem de pegar, perquè els fem mal", va acabar recordant-li el Jofre.

"Em vaig posar en el seu cap, en el que podria entendre, i sobretot vaig subratllar-li la part humana, el dolor i les víctimes que provoca una guerra", recorda. De totes maneres, conclou el pare: "El cert és que procuro que no vegi imatges de conflictes, però si surten les preguntes, les contesto".

"A les guerres tothom hi perd"

El Jaume i l'Iu han parlat més d'una vegada sobre les guerres, però sobretot des d'un punt de vista històric, de coneixement de la història universal. L'Iu té 10 anys i les preguntes que ha fet al seu pare han anat dirigides a saber quants anys ha durat cada un dels conflictes bèl·lics mundials. "Sobretot m'ha preguntat sobre els bàndols, qui va guanyar, qui no", explica el pare, el Jaume, que assegura que en totes les explicacions que li ha fet el que més li ha remarcat és que "en una guerra tothom acaba perdent".

El pare li ha parlat de les dues guerres mundials, però també d'altres conflictes com la Guerra del Francès o la Guerra Civil, aquesta última més propera en el temps i que encara manté algunes ferides obertes en territori espanyol. Com explica el Jaume, "una de les ocupacions de l'Iu ha estat ordenar cronològicament aquests conflictes dins la seva ment, per tenir clar, per exemple, que la Guerra Civil Espanyola és justament anterior a la Segona Guerra Mundial, que la Guerra Freda (una altra guerra al cap i a la fi) és anterior a la Primera Guerra del Golf (la pel·lícula Tres reis ens va ajudar a il·lustrar aquest conflicte)".

A l'hora de parlar d'aquests enfrontaments armats, el pare ha mirat de ser objectiu. "He evitat caure en qui eren els bons i qui eren els dolents", una tasca difícil de practicar des d'Occident, especialment pels impactes continuats de propaganda sense descans que ha fet Hollywood. Conscient d'això, el pare ha remarcat a l'Iu: "Ni els alemanys de les guerres mundials, ni els soviètics de la Guerra Freda, ni els jihadistes actuals, ni tan sols el mateix Al-Assad de Síria no són gaire més dolents que els del nostre bàndol quan estan o han estat lluitant". Perquè les guerres treuen el pitjor de cadascú i, com recorda insistentment el Jaume, "a la guerra tothom hi acaba perdent".