Així fa de mare
Maria Espluga

“Per què ho hem de tenir tot clar?”

Il·lustradora i mare del Martí, de 10 anys. És autora del text i els dibuixos d’‘Antònia Purpurina’, premi Barcanova 2011. Acaba de publicar dos contes preciosos: ‘La petita guineu’ i ‘En Joan va al mercat’, dins la sèrie d’Edebé Contes en 5’ i Contes en 10’.

“Per què ho hem de tenir tot clar?” / FOTO: FRANCESC MELCION Zoom

No volia tenir fills perquè sempre m’ha costat el compromís amb qualsevol aspecte de la vida, i els fills són la màxima expressió d’aquest compromís.

I què va passar?

La meva parella hi insistia i un dia li vaig dir que potser sí, pensant que la cosa anava per llarg, i al cap d’un mes ja estava embarassada. Vaig quedar molt parada. Em pensava que això devia costar més. Ara tinc la sensació que el nen ja feia temps que s’estava esperant, com dient: “Puc venir ja?”

Es fa estrany imaginar la vida abans d’ells, oi?

El meu fill m’ha fet baixar dels meus mons paral·lels, m’ha fet aterrar en les coses concretes. Jo vivia molt fora de tot i ell m’ha obligat a estar present. Encara que el tingués al costat, jo podia estar fora del món, però ell em feina notar que hi era. Jo no pensava en el sopar i ell m’ho feia saber.

Sí, tu, quina mania que tenen amb això de voler menjar.

És que jo sóc molt desorganitzada i un fill t’obliga a prendre decisions, a relacionar-te amb altres pares de l’escola. Ell em diu: m’estimes o no?

I per què t’ho diu?

A mi em costa dir-ho. Sóc esquerpa però m’hi he anat tornant menys. Faig coses amb ell o per ell que no havia fet mai i una d’aquestes coses és dir a algú que l’estimo. I l’hi dic sovint, sense transcendència, de passada. No donar les coses per sabudes està molt bé.

Què us agrada fer?

A vegades el vaig a recollir a l’escola i ara, a l’hivern, anem tots dos a la platja, a jugar a futbol i a veure com el sol es pon. És una gran sensació de llibertat. És igual si sopem més tard.

En què sou diferents?

Aquesta setmana el vaig anar a veure jugar a futbol i l’entrenador li fotia molts crits. Jo pensava que encara que m’agradés molt jugar a futbol, jo ja hauria plegat. Però em confonia pensant que ell havia de fer les coses com les hauria fet jo, i no. Ell ho porta millor que jo. Ell ha fet un pas endavant.

Què et costa?

Sóc molt cagadubtes i sempre penso que ho estic fent malament. Però després penso que al final tot és més senzill, que només cal que el meu fill vegi que jo sóc al seu costat i que me l’estimo. Potser tota la resta no és tan important.

És maco pensar això.

Em molesta una mica la gent que t’aconsella coses i que et diu que això ho has de fer d’una manera o d’una altra. I per què ho he de decidir? ¿I no ho puc fer de les dues maneres, segons el dia? Per què els pares ho hem de tenir tot tan clar?

Més coses que feu junts.

Fins fa poc vivíem al mig del Garraf, a la muntanya, i cada dia el duia a l’escola. Eren divuit quilòmetres, i ens hem passat moltes hores al cotxe, hem escoltat molta música junts. És una cosa que compartim. M’agradaria que toqués un instrument però no me’n surto i al final penso que si vol ja el tocarà. Ara, si li demanes que faci de Mick Jagger t’ho farà de conya.

¿Et preocupa què farà quan sigui gran?

El meu fill té una peculiaritat curiosa: li agrada escoltar la gent i veig que no només nens sinó gent de totes les edats li explica coses. I a ell li agrada molt. Per a mi és important. M’és igual si el meu fill dibuixa o toca un instrument, però sigui el que sigui el que decideixi fer, m’agradaria que ho fes tenint una visió creativa. Però tot això ja es veurà. No sóc gens patidora.

De veritat?

La meva adolescència va ser horrorosa i veig el meu fill tan diferent de mi que estic molt tranquil·la. Vull estar al seu costat, estimar-lo i que ho vagi veient. Donar-li suport i empenye’l però en la direcció que ell vulgui. Al final t’adones que si intentes controlar la vida d’un fill tampoc te’n surts i acaba sent el que ha de ser.