Així fa de pare
Mario Sabán

“Educa el fill segons el seu camí”

Especialista en mística jueva i pare del Max David i el Lucas Elí, d’11 i 9 anys. Publica ‘La cábala, la psicología del misticismo judío’ (Kairós), on explica que a l’Edat Mitjana es va assolir un nivell de coneixement psicològic que avui pot tenir aplicacions terapèutiques

“Educa el fill segons el seu camí” / FOTO: FRANCESC MELCION Zoom

Un amic meu deia que la nostra generació, la dels que tenim 40 o 50 anys, ha tingut un problema: hem passat de la dictadura dels pares a la dictadura dels fills. Com que ens van educar de manera severa, no hem volgut fer el mateix i ara, com a pares, no sabem on ni com posar límits. Mai vaig considerar el meu pare un home sever, però deia una cosa que em dolia: sóc el teu pare, no el teu amic. Ara l’entenc molt bé.

Què més et costa?

Em costa fer el rol de pare i, al mateix temps, transmetre emotivitat. Sentir-nos massa a prop dels fills i compartir massa els nostres sentiments complica la feina de posar límits. Llavors passa que quan el pare no pot, passa el relleu a la mare, i es van alternant fins que al final tots dos acaben esgotats.

I què s’hi pot fer?

Hi ha una fórmula que no sé si és la correcta però que jo aplico, i és la comunicació. A casa, cada nit, ens expliquem la cosa més positiva que ens ha passat i la més negativa. Tots els membres de la família ens obliguem a parlar, i va molt bé. No cal invertir-hi més de 10 minuts al dia. La comunicació és una clau mestra per resoldre molts problemes. De tant en tant, quan menys t’ho esperes, apareix dolor i és bo que el nen expressi aquest dolor.

Has estudiat filosofia. Què has descobert sent pare?

Que sovint, sense adonar-nos-en, som molt dogmàtics. I no parlo de religió, sinó del fet de fer funcionar el pensament amb el pilot automàtic. Tots tenim idees fixes que no ens hem aturat a avaluar. Cal transmetre regles de conducta, però no hem de reglar el pensament, ni encotillar-lo. I quan fem de pares resulta difícil no confondre una cosa amb l’altra. A l’Antic Testament, a Proverbis, s’hi diu una cosa que em fa pensar: educa el teu fill segons el seu camí. El fill és teu, però el seu camí no. Educar un nen és ajudar-lo a fer el seu camí.

I com troba el seu camí un nen?

Un cop se’m va acostar el fill gran i em va dir: “Pa, què passa si no crec en Déu?” Li vaig respondre que això ho hauria de resoldre ell sol. Un pare i un fill són dues ànimes, cara a cara. Cada una pot aprendre de l’altra. Cada ànima té coses a aportar perquè guarda una informació que ens pot fer créixer. De sobte veus que hi ha nens amb ànimes velles.

Explica-m’ho.

Nosaltres, a casa, discutim molt. Esclar que hi ha una jerarquia, però és transitòria. Maimònides diu a la Guia dels perplexos : quan hi ha jerarquia no hi ha coneixement. En el cas dels pares això és complicat perquè hi ha jerarquia i també coneixement.

Intento seguir-te.

A les famílies hi ha d’haver una jerarquia organitzativa, que s’aplica en les coses pràctiques, en la definició dels límits de què et parlava. Però aquesta jerarquia no ha d’estar referida al coneixement. Quan un fill planta cara a un pare argumentant i aquest se sent desafiat i frustrat és perquè aquest pare té un problema d’autoestima.

Et començo a entendre.

Si mantens un debat amb el teu fill, ell t’ha de poder guanyar, i tu ho has de poder reconèixer sense cap problema. Però si em sento malament pel fet d’haver de reconèixer al meu fill que té raó, potser és que m’he de preguntar quina mena d’autoestima tinc, perquè és evident que el problema el tinc jo, no el meu fill. Molts problemes, i no només els que tenim com a pares, són d’autoestima.

Una última idea.

Als 50 anys ja estem fora del mercat laboral i a partir dels 60 deixem de treballar, però encara ens queden vint o trenta anys amb els quals no sabem què fer. ¿De què serveix allargar la vida biològica si no sabem per què vivim? L’aprenentatge, per tant, és necessari mantenir-lo tota la vida.