Fill, torna aviat

A l’aeroport del Prat, a la porta d’arribades, l’Estefania Carreño va dubtar quan va veure un noi motxiller amb una barba abundant amb un somriure d’orella a orella. ¿Era el seu fill? ¿L’abraçava o s’esperava per si darrere en veia un altre que s’hi assemblés més?

L’Estefania ho recorda mig en broma. De fet, en va fer fins i tot una foto abans que l’abracés i la va ensenyar als amics per dir-los que el Pere ja havia tornat, i que havia dubtat momentàniament sobre si era ell o no.

Aquest any el Pere Burgués (21 anys) va decidir marxar sis mesos a Malàisia, Singapur i Indonèsia. De fet, ja no es va matricular a tercer de la carrera ( international business economic ), perquè volia dedicar l’any a viatjar. “¿I qui sóc jo per dir-li a un jove de 21 anys que no ho pot fer?”, diu l’Estefania. Esclar que els pares li van demanar que acabés la carrera, que ja n’havia superat la meitat, i que era una llàstima que no l’acabés. El Pere els va assegurar que ho faria, però abans volia viatjar. Mitjançant una web que funciona amb intercanvi de feina per allotjament, el Pere (protagonista de les imatges que acompanyen aquest reportatge) se’n va anar al gener a Malàisia. Allà tenia assegurat l’allotjament dels primers dies, i la feina.

“Al principi, i també al final, pateixes”, diu l’Estefania, que de professió és psicòloga clínica. “Pateixes perquè saps que li poden passar coses, i l’adverteixes del que li pot passar, i ell et diu que ja ho sap, que no cal que l’hi diguis”, s’explica la mare. A un jove de 20 anys “que li diguis que no agafi cap paquet que li donin”, per exemple, li fa fer comentaris tipus: “Ja ho sé, ja ho sé, no cal que m’ho diguis”.

L’Estefania ho entomava, però hi tornava dient que era la seva obligació advertir-lo de tot les vegades que calgués.

“Durant el viatge vam continuar patint, perquè li van passar coses”. A Sumatra hi va haver un terratrèmol quan ell hi era; i també un avís de tsunami. “També li van robar la cartera; i va oblidar el pin de la VISA i no podia treure diners”. Malgrat tots els malgrats, l’Estefania assenyala que la relació l’han mantinguda de manera intensa durant els sis mesos. “Internet i totes les eines a l’abast, Skype, WhatsApp, ens ha permès estar molt connectats, i hem mantingut converses que en el dia a dia que a casa no havíem tingut”.

UNA NOVA RELACIÓ

La tranquil·litat, la distància i el canvi que li provocava al Pere el que vivia el feia “filosofar” amb els pares. “A casa no havíem parlat mai de la manera com hem conversat en aquests sis mesos que ha sigut fora”, reconeix la mare.

Mentrestant, a casa, el germà petit, el Martí, va ocupar l’espai del Pere. “Però quan va veure la tornada immediata del germà, el petit va començar a endreçar-ho tot”. Per espai, el germà estava més bé, “però per edat i per relació tots dos s’han retrobat com a amics”.

I a casa han tornat a aparèixer els dubtes: “¿Tornarà a acceptar les normes de casa després de sis mesos de viure sol a l’altra punta del món?”, “¿Tornarà a matricular-se a la carrera per acabar-la?”, “¿Quina relació mantindrà amb nosaltres?” Eren les preguntes que es feien els pares, que s’han anat resolent a poc a poc.

Les normes de casa el Pere les ha continuat respectant. “Hem descobert que si hi ha una bona base establerta tot continua igual”. El Pere s’ha matriculat a tercer de la carrera. I la relació amb els pares i el germà és com sempre. Bona. Ara bé, a les converses el Pere explica que vol marxar quan acabi d’estudiar, que ha descobert el que ell sospitava, que li agrada com viuen els països de l’Orient, i no Occident, que viu en una espiral de consumisme i de normativisme del qual ningú sap escapar. “Sabem que l’últim any de carrera el farà fora, en un altre país; i ens fem a la idea que quan tingui el títol marxarà”. De moment ja han viscut la prova de foc. I l’han superada.

En aquest sentit, la pedagoga i psicòloga Maria Rosa Buxarrais indica que quan un fill decideix marxar de viatge una temporada cal que els pares hi estiguin d’acord, i que els fills estiguin motivats i convençuts.

Buxarrais explica per passos quina pot ser la manera d’actuar per als pares: 1) Han de planificar tot el període que estiguin separats, mirant quan es podran veure. 2) Han de dir als fills que aprofitin al màxim l’experiència, tant educativa com personal. Es tracta d’un creixement personal si es porta bé per a les dues parts. Dit això, la psicòloga indica que “la separació genera sentiments contradictoris: d’una banda, estàs content perquè ho veus molt positiu per al fill o filla, però de l’altra estàs trist per no poder compartir-ho al seu costat”. Per descomptat, comporta un procés d’adaptació.

A la tornada del viatge “pot haver-hi conflictes amb les normes de casa, perquè el fill ha madurat i ha sigut autònom en la seva organització i en la presa de decisions”. D’aquí que els costi seguir unes normes de convivència. Ara bé, “hi ha d’haver una nova negociació per les dues parts”. Segons la psicòloga, “per als fills també es dur aquest procés de reajustament fins que no es tornen a adaptar al ritme que havien portat a casa abans de marxar”.

Estima'ls perquè marxin

La psicòloga Mercè Conangla afirma que educar bé una criatura vol dir també saber deixar-la anar. Com a coautora del llibre Ámame para que pueda huir (Editorial Amat), Conangla sosté que les etapes vitals dels fills passen per ser-hi quan són nadons, protegir-los, crear vincles. I a mesura que es fan grans “els pares han de fonamentar l’autonomia fins que acabin marxant de casa”.

Quan arriba el moment que el fill diu que vol marxar (pel motiu que sigui: viatges, estudi, per anar amb la parella), els pares “l’hi han de deixar fer des de l’amor, sense retrets”. Quan passa, és un senyal que l’educació ha funcionat. Ara bé, queda clar que a casa l’ecosistema canvia. “Hi ha una peça que desapareix i, per tant, tot s’ha de tornar a col·locar, i cal un esforç d’adaptació i reestructuració de les dinàmiques de casa”, diu Conangla, que és la presidenta de la Fundació Àmbit Ecologia Emocional.

I és aquí quan la reestructuració pot fer veure que les parelles han fet de pares i de mares, que han focalitzat tots els esforços en els fills, però que ara es retrobaran amb un adult que miren i que no reconeixen. “Han fet de pares però els ha faltat l’atenció com a companys i parelles”. Per tot plegat “és important que els pares tinguin clar que també són professionals, que tenen amics i que comparteixen la vida amb una parella”.

Si és així, quan el fill marxa de casa no se sent la síndrome del niu buit, sinó que es viu en positiu, com que tot ha funcionat bé. “La felicitat i la recuperació de l’espai vital com a persona i com a parella cal disfrutar-los”, afirma Conangla. I és així perquè saben que els fills estan bé, que hi mantenen una bona relació, de respecte, i que ara comença una etapa nova. Tot plegat “no es pot improvisar”, sinó que mentre els fills són a casa “cal cuidar-ho, i cultivar els espais propis”.