L’ocàs dels pares alfa

Game over. S’ha acabat. O, si més no, s’ha començat a acabar, i esperem que tard o d’hora s’acabi del tot per sempre més. Els pares (ells, nosaltres) ja no són el que eren, el que érem: els mascles ibèrics que arribaven a casa a les tantes, quan el nen -que la dona havia cuidat tot el sant dia- ja dormia. No. Ja no. Ara, a part de ser pares, fan de pares. Cada cop més pares tenen més cura dels fills. Òbviament, i per desgràcia, hi ha mil i un peròs: la igualtat plena és un objectiu encara llunyà; ara, no hi ha dubte que la paternitat alfa recula i que la beta avança. Un estudi de la UAB ho corrobora.

Es titula 'Cap a un nou model de paternitat?' i l’han publicat Marc Barbeta-Viñas i Tomás Cano (a la fotografia) a la 'Revista Española de Investigaciones Sociológicas'. Parteix de l’augment en la implicació paterna que avalen estudis previs; a través de vuit grups de debat, analitza els discursos sobre la qüestió dels pares de Barcelona i Madrid “amb la intenció d’identificar-ne l’estructura i les tendències al canvi”, i confirma “el procés de transició de la paternitat que, no sense contradiccions, fa evolucionar la paternitat tradicional homogènia cap a una concepció complexa i multidimensional”. Barbeta-Viñas sosté: “La institució del pare està en procés de canvi; no obstant això, és un canvi no sé si dir-ne incipient, però que en cap cas està liquidat, acabat, i que té retrocessos i avenços, elements de contradicció, i no es desenvolupa igual en els diferents sectors que componen l’estructura social”.

¿Com més diners i més formació, més nova paternitat, Marc? “La literatura diu que sí”. Alto, però: “Tot i això, penso que els nostres resultats ens diuen això, però no d’una manera completament taxativa. I les múltiples posicions que presentem al quadre ja mostren la important diversitat de discursos sobre la paternitat i la manera d’entendre-la i donar-hi algun sentit”. L’article és qualitatiu però s’emmarca en un projecte més ampli: “A la part quantitativa -detalla Tomás Cano- es veu que tres qüestions principals expliquen el que un pare home s’impliqui més o menys en la cura dels seus fills: el nivell educatiu del pare o de la parella, la quantitat de temps que tingui lliure i la posició que la seva dona ocupi al mercat laboral”.

“Llavors -continua- el pare poc educat amb una dona que és mestressa de casa i que té jornades molt llargues és el que menys dedica temps a la criatura. Per què? Per diverses raons. Primer, una qüestió important és que el nivell educatiu se sol correlacionar amb els valors de gènere, és a dir, que la gent que té molta educació sol ser més igualitària”. I una altra cosa: “A mi no m’agrada gens -afegeix Cano- culpabilitzar la classe obrera, perquè m’han dit molt a les entrevistes: «Però què passa? Llavors és que els obrers no volen, oi?»” Ho nega set cops: “No us confongueu. Esclar: no és que no vulguin, sinó que tenen unes condicions molt precàries, molt dures, i segurament que hi ha moltíssims pares que desitjarien estar amb els seus nens, però és que no arriben a final de mes, han de treballar mil hores. No tenen poder sobre el control del temps”.

L’estudi dissenya vuit grups segons la seva situació en un quadre amb dos eixos: la posició en el mercat de treball i el nivell d’estudis. Els resultats de tot plegat tracen, també sobre dues dimensions, quatre “espais semàntics” de la paternitat: logístic, de reconeixement de necessitats, relacional-comunicatiu i educatiu. I en cadascun d’aquests vessants es palesen diversos models de paternitat o “posicions discursives”, dins algunes de les quals hi ha, fins i tot, “fraccions”.

MOLTES ZONES DE GRIS

Parlant clar, no hi ha gaires blancs ni negres, sinó tons de gris. Els pares barcelonins i madrilenys estan en transició, en procés, en aspectes i graus diversos. “Això dels nous pares és una hipòtesi o una tesi que es va construint des de les últimes dècades, sobretot, als països anglosaxons i nòrdics”, indica Barbeta-Viñas. “Segurament, ells estan en més bona situació perquè emergeixin nous pares; nosaltres hem trobat elements de nova paternitat entre els pares espanyols i catalans, però és un concepte que, en algunes coses, pot ser relliscós i contradictori, és a dir, tu no pots dir: «Mira, aquest és nou pare» i prou. Uf! Doncs no ho sé. A la millor, hi ha gent que té coses de nous pares i coses de pares no tan nous, o elements, potser, més tradicionals”.

“Una altra qüestió interessant -comenta Cano-és fins a quin punt aquest individu ho està fent per obligació o per procedència”. Més o menys convençut. Destaca, també, en quin aspecte els nous pares punxen: “On menys s’estan implicant és en la part més rutinària, menys divertida, més dura, que és canviar-li els bolquers, donar-li menjar, banyar-lo, etc.; a més, és la més inflexible en termes de temps. Què suposa, això? Que aquí és on la desigualtat de gènere és més gran. Llavors això, al final, fa que les dones tinguin una mica menys d’oportunitats en el mercat laboral”. Els pares rurals, per cert, no els han estudiat, però Barbeta-Viñas aventura: “En la mesura que al món urbà és on s’evidencien més les tendències de canvi, és probable que sigui on puguem trobar més elements del pare tradicional”.

L’investigador nega que tot siguin flors i violes: “A les entrevistes que ens han fet i a les lectures que han fet de l’article, tinc la sensació que es fa una lectura molt unidimensional de la idea aquesta del nou pare en el sentit que és bo, i, per altra banda, alguns dels mitjans en destaquen la maternització de la paternitat. I és evident que això pot portar elements positius, però alguns dels altres articles [inèdits] que surten d’aquest treball de camp serviran, també, per compensar o equilibrar una mica la cosa”. En quin sentit? “El nou pare també té unes conseqüències que es poden vincular amb la crisi de l’autoritat del pare o amb la falta de definició de models, pautes, normes socials sobre què ha de fer davant dels seus fills”.

Cano hi afegeix: “Això de dir que el nou pare és el bo té molts riscos -sobretot, de culpabilitzar-, però sí que és veritat que el que diuen els estudis -i, bé: i resultats de la meva tesi, que encara no està acabada, però és a prop del final-és que és molt positiu quan el pare s’hi implica. Per al nen, el fet que li dediqui temps sol, i que durant aquest temps faci activitats tant rutinàries físiques com de tipus més educatiu i estimulant cognitivament, perquè això té efectes molt bons per a l’habilitat lectora del nen, per al seu benestar emocional, etc. I, després, per a la mare, en el sentit que ella pot desenvolupar-se en el mercat de treball, pot dedicar més temps a les seves amigues o al que sigui, i, al final, això té resultats molt positius: se sent millor. I el pare també, perquè se sent realitzat, etc.”

Barbeta-Viñas, que és pare, aconsella als progenitors “molta paciència i que els estimin”, i Cano s’hi apunta: “L’amor és molt important”. El primer rebla: “És la mare dels ous”. I el pare dels ous, també.

Bastons a les rodes de la revolució

¿Què impedeix que “el model del nou pare tingui possibilitats reals d’hegemonitzar-se”, en paraules de Marc Barbeta-Viñas? “Mentre les condicions socials i institucionals siguin com les que tenim a casa nostra, homes i dones continuarem tenint problemes per conciliar de la manera més igualitària possible. El tema laboral és un dels principals impediments. I, també, elements que tenen a veure amb la cultura de gènere i qüestions més simbòliques i culturals”. Tomás Cano ho arrodoneix: “Els valors de gènere en un país i les polítiques socials que té són endògenes. Es retroalimenten”. I afirma, taxatiu: “Aquí, a Espanya, es regula la desigualtat des del naixement del nen. O sigui: en el moment en què es dona a la mare quatre mesos de permís de maternitat i al pare només 4 setmanes, ja, de primer, estàs generant imaginaris mentals molt desiguals, i a part, el pare desenvolupa un vincle amb el nen que és molt desigual respecte al de la mare”. I afegeix, encara, les poques facilitats a les empreses perquè el pare conciliï, i la resistència dels homes a deixar anar els privilegis del patriarcat.