Família 11/07/2015

Els pares fem petits els fills?

Quan els fills són gairebé adults tota la família ha de fer un procés de reajustament

Olga Vallejo
5 min
Els pares fem petits els fills?

El temps passa de pressa i els fills es fan grans sense que pràcticament ni ens en adonem. Fer divuit anys no ens converteix automàticament en adults. Fer-se gran implica que els pares donin més llibertat als fills i, en contrapartida, ells assumeixin més responsabilitats.

Almudena Urbano, psicòloga i membre del grup de recerca del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya, destaca la importància que els pares donin l’oportunitat als fills de ser ells mateixos, encara que costi veure que es poden equivocar: “Sense error no hi ha aprenentatge. Els adults han d’evitar sobreprotegir-los, han de deixar que puguin generar idees pròpies i establir les seves pròpies fites, que construeixin la seva identitat i conformin els seus propis valors, encara que potser no coincideixin amb els de la resta de la família”.

El Joel té 23 anys i sovint evita assumir responsabilitats. La seva mare, la María José, reconeix que li costa deixar-li marge: “Sempre m’ha semblat que sóc imprescindible, que ell mai en sap prou i jo, que sóc gran, tinc molt més coneixement. Tinc capacitat per veure perills que ell ni imagina, i vull tenir cert control per evitar que li pugui passar qualsevol cosa. Tinc l’instint natural de protegir-lo, però m’esforço per deixar-lo fer, tot i que no és fàcil veure que, com havies previst, s’equivoca”.

Roser Claramunt, psicòloga i coach especialitzada en programació neurolingüística (PNL) i mindfulness, o atenció plena, coincideix en la importància d’aprendre dels errors. Quan les coses no surten com les havíem previst tenim l’oportunitat d’educar els fills en actitud, que sàpiguen adaptar-se als canvis i aplicar aquell coneixement més endavant.

QUÈ PODEN FER ELS PARES

QUÈ PODEN FER ELS PARESEl paper dels pares, fins que els fills són plenament adults i tenen prou recursos, no és fàcil. Han d’oferir consell i afecte, donar suport i llibertat. Claramunt apunta que en general és habitual que els canvis facin por: “Espanta deixar de ser imprescindibles i que els fills no ens necessitin com abans. L’important és que els pares tinguin projectes propis, que acceptin que el que està passant és llei de vida. L’evolució no es pot aturar. En aquesta nova etapa els pares han d’acompanyar els fills”, explica la coach.

Aquest curs en Joel ha hagut de fer uns quants tràmits a la universitat. Els ha fet tot sol. No ha demanat ajut ni els seus pares s’han ofert per acompanyar-lo. La María José explica que li hauria agradat anar amb ell, però que s’ha pogut controlar. “Sí que li hem preguntat com li anava però hem deixat que ho faci tot sol. Ja té edat per espavilar-se. És el que toca. Si no és prou responsable n’haurà d’assumir les conseqüències”.

És normal que la perspectiva dels pares sigui protegir els fills, però se’ls ha de deixar marge perquè demostrin que poden assumir responsabilitats. Si se’ls ajuda sempre i se’ls sobreprotegeix no arribaran mai a ser adults del tot. No es tracta només de donar llibertat, també han de ser responsables.

Fa uns mesos que el Joel s’ha independitzat i comparteix pis amb dos nois més. La María José assegura que no ha sigut fàcil i ha viscut amb cert patiment el fet de no veure’l cada dia i saber com està. “Tant el seu pare com jo creiem que és una bona decisió. És positiu, sobretot perquè ha sigut ell el que volia viure pel seu compte. S’està fent gran, es relaciona amb companys nous i s’ha de buscar la vida. És un bon aprenentatge”.

TRACTEM ELS FILLS

TRACTEM ELS FILLSLa Montse té tres fills. Té clar que amb el primer van aprenent, amb el segon se senten més segurs i amb el tercer creuen que ho saben tot, encara que no sigui del tot cert. L’Albert és el gran i té 17 anys. La Montse reconeix que la primera adolescència de casa els ha costat: “No és fàcil quan comencen a sortir de nit. Ens ha ajudat el fet que els pares del grup d’amics també som amics i més o menys hem fet cert control previ, consensuant si els deixàvem sortir o no, o corroborant que, tal com ells deien, tots anaven a una festa. No es fan grans d’un dia per l’altre, és un procés amb el qual tots n’hem après. Hem establert uns límits i unes normes. Igual que quan eren petits no podien saltar al sofà, doncs ara s’han de respectar horaris, assumir responsabilitats. Parlem molt amb ells perquè tinguin clar què poden fer i què no”.

Segons la psicòloga Almudena Urbano, és essencial que des de petits es treballi el vincle amb els fills, “que sàpiguen clarament què n’esperem, que tinguin present que els pares hi seran sempre per fer-los costat i que els poden demanar consell, però que en cap cas els trauran les castanyes del foc, perquè això no els faria cap favor, al contrari”, apunta la psicòloga.

LA BOMBOLLA DELS PARES

LA BOMBOLLA DELS PARESTots coincideixen que en general els joves d’ara tenen moltes comoditats, que se’ls dóna tot fet i han de solucionar pocs problemes. Els pares de l’Albert han sigut previsors i han intentat que els fills s’espavilin en la mesura del possible: “Vivim en un poble petit on tots ens coneixem, per això els nens fan el batxillerat en una ciutat veïna. Això els ha obligat a fer nous amics i moure’s sols amb transport públic. Petits canvis que han suposat un esforç per a ells”.

Quan els fills surten de la bombolla dels pares i s’acosten a altres contextos, treballant o estudiant, han d’assumir responsabilitats. S’adonen que els seus actes tenen conseqüències i l’entorn reacciona sense la condescendència dels progenitors. És positiu que, en la mesura del possible i tenint en compte les necessitats de cada jove, els pares els vagin donant confiança i marge per ser cada cop més autònoms. També s’han de tenir presents les particularitats de cada nen, per això en aquest procés d’acompanyament els pares han d’intentar compensar les carències dels fills. “Hem de donar-los suport i ajudar-los a ser millors, evitant sobreprotegir-los. Tutoritzant-los sense estar-hi a sobre ni ser molt directius. Si és tímid intentem que es trobi amb situacions socials i que l’obliguin a relacionar-se”, explica la psicòloga.

La Montse i la María José reconeixen que ara que els seus fills es fan grans han tingut molts més dubtes que quan eren petits. “Per a nosaltres també és un aprenentatge -diu la Montse-. És un canvi important i ningú ens ensenya com l’hem d’afrontar”. La María José afegeix que en aquesta etapa tens la sensació que si t’equivoques les conseqüències poden ser més greus. “Perills com les drogues, l’alcohol o una conducció irresponsable et fan patir”.

En aquest estira-i-arronsa constant, els nens que han deixat de ser adolescents i els falta poc per ser adults s’han de comprometre per facilitar aquest trànsit cap a l’edat adulta. Alhora, els pares hauran de treballar les seves possibles pors i angoixes per no transmetre-les als fills i acompanyar-los sense sobreprotegir-los. Sembla fàcil però és tot un repte.

stats