TRINITAT GILBERT

Si als fills els va bé a l’escola, és gràcies als pares?

¿Les criatures i els joves se’n surten millor a l’escola gràcies als pares? ¿O és responsabilitat seva i d’altres variables com els amics, l’escola i les mateixes capacitats personals? 

Si als fills els va bé a l’escola, és gràcies als pares? / TJERK VAN DER MEULEN Zoom

Maria Antònia Rovira és mare de tres filles, i àvia de set néts. Les filles, la Mar (41 anys), l’Anna (39) i la Glòria (34), van ser bones estudiants. “Les dues grans més que la petita, que va necessitar reforç de les matèries escolars a partir de l’institut, però totes tres se’n sortien soles perquè jo no he sigut mai partidària de fer els deures amb elles”.

La mare no feia els deures amb les tres filles, però sí que controlava com els anava a l’escola, quina feina tenien, i supervisava que els deures es fessin i que sempre estudiessin. És a dir, “fomentava el compromís i la disciplina amb l’exemple”, diu la Maria Antònia, envoltada de néts, perquè a les tardes ara cuida els fills de les filles.

El cas és que la Maria Antònia es defineix com una mare present, que sempre hi era, amb un llibre a la mà o escoltant música, perquè sempre les va “implicar molt en la cultura: anar a veure teatre, cinema i escoltar música especialment”.

Els experts apunten que una desena part de les notes (bones o dolentes) que treuen els fills són responsabilitat dels pares

Ara, amb els anys, quan les filles ja són mares, i totes tres amb la feina que els agrada (directora d’escola; empresària de parquets, i botiguera de roba), afirma que s’ha adonat que no va perdre el temps. “Em cansava de parlar-hi una vegada i una altra; els repetia el mateix amb l’objectiu de donar-los uns valors a totes tres”, diu. Per això, ella mateixa s’atreveix a animar els pares que hi persisteixin, “que no tirin la tovallola, perquè les paraules dels pares no se les emporta el vent”, malgrat que ho pugui semblar.

I tot això, el que va fer amb les filles, ara ho practica amb els néts. “Al Martí, de 9 anys, li pregunto: «¿Tens deures? Has d’estudiar?», i si necessita ajuda, m’ho diu, però els deures els fa ell, perquè insisteixo que els deures els han de fer les criatures, i no els pares”.

EL PES DELS PARES

A l’hora de valorar la influència dels pares en els fills, els estudis asseguren que una desena part de les notes dels fills són responsabilitat de la família. “És el que afirmen alguns estudis sobre la influència dels pares, que la xifren en un 10%”, explica el professor de pedagogia de la Universitat de Barcelona (UB) Enric Prats. Ara bé, també hi ha estudis que asseguren que en les notes “la responsabilitat recau en els mateixos alumnes, i també en els mestres”, continua Prats.

Ara bé, tot això si es mesura el rendiment escolar de les criatures i dels joves per les qualificacions. En canvi, “si «anar bé a l’escola» vol dir ser complidor, arribar a l’hora o tenir un tracte correcte amb els altres, és clar que la influència de la família deu augmentar”, diu el professor, que acaba de publicar el llibre Aprendre de lletres (editorial UB).

Per tant, en un plat de la balança hi ha les actituds (personals i de treball, en què influeix la família), i en l’altre hi ha la feina que l’alumne fa a classe, que és responsabilitat seva.

El pedagog busca una comparació amb la lectura. “És evident que una casa amb llibres és un ambient propici per fomentar la lectura, però això no significa que la criatura agafi l’hàbit”. El que sí que la família haurà aconseguit és “crear un pòsit, que tindrà efectes a llarg termini, però no a curt termini”.

En bona lògica, una casa sense llibres no és una bona palanca, tot i que això tampoc no significa que en surti un nen sense interès per la lectura, perquè pot haver trobat al·licients en altres ambients. “S’ha acabat posant un excés de pes en la família com a responsable en l’èxit educatiu i, alhora, se n’ha descarregat altres possibles actors, com són la influència dels amics, la pressió de l’entorn, el tipus d’escola (recursos disponibles, etc.)”, sosté Prats.

“S’ha acabat posant un excés de pes en la família com a responsable en l’èxit educatiu i, alhora, se n’ha descarregat altres possibles actors”

Enric Prats - Professor de pedagogia

En aquest sentit, Maria Rosa Buxarrais, catedràtica de teoria i història de l’educació de la Facultat d’Educació de la UB, enumera més variables a l’hora d’avaluar la influència de la família en l’èxit escolar: “Les expectatives dels pares sobre l’infant; els recursos econòmics de la família; la importància que doni als estudis; la intel·ligència i la predisposició de la criatura; el nivell cultural de la família (si disposen de llibres o bé tenen una preocupació per la cultura i l’oci); la relació amb els germans (competència); el tarannà o caràcter de l’infant, i també el tracte entre pares i fills”. I n’hi ha més.

PARES MOTIVADORS

Sigui com sigui, la catedràtica sosté que el paper dels pares és el de ser “motivadors de tot allò que la criatura farà a l’escola”. Dit amb altres paraules, “les seves actituds en relació als aprenentatges deixen una empremta inconscient en els fills, que, per tant, podran tenir més o menys motivació per als aprenentatges escolars segons si capten aquesta actitud”.

Per la seva banda, Susana Pérez de Pablos, autora del llibre El papel de los padres en el éxito escolar de sus hijos (Catarata), aporta quatre pistes per saber que les criatures van bé: 1) Les famílies fan un seguiment (per preguntes, converses i activitats comunes) de la formació que els seus fills reben als centres escolars. 2) Mantenen un nivell alt d’exigència (sempre segons les capacitats del fill). 3) Vigilen que els fills dediquin un temps determinat a estudiar a casa. 4) Supervisen la manera com aprofiten el temps. Pérez de Pablos precisa, però, que “la relació enumerada no és causal, perquè hi entren en joc altres factors, com ara les capacitats de les criatures”.

Malgrat aquest factor -la capacitat de la criatura-, el llibre recorda que en estudis com Avaluació de l’Educació Secundària. Fotografia d’una etapa polèmica, fet per l’Institut d’Avaluació i Assessorament Educatiu, fins a un 43% dels pares reconeixen com una de les principals causes del fracàs escolar “el poc esforç de l’alumne”. Quan l’estudi enfocava la pregunta als fills, ells reconeixien en un 78% aquest mateix argument, que s’hi havien esforçat poc.

Justament sobre l’esforç, l’escriptora del llibre El papel de los padres en el éxito escolar de los hijos indica que els pares han d’exigir que vagi sempre cap a millor i, en canvi, és preferible ser flexible amb el resultat final. Així doncs, l’esforç en l’estudi s’ha d’exigir, “sense cap tipus de complexos”, per després exigir també “un determinat resultat segons l’esforç que hagin fet”.

Per fer-ho, pares i fills han de fixar junts uns objectius, realistes. I després una planificació de les hores que es necessiten per aconseguir els objectius acordats des del primer moment, i acordar-los pares i fills. “Cal tenir present que les notes no són rellevants per elles mateixes; sinó que el que és molt important és la tendència”. Les notes “permeten saber d’on ve la criatura i localitzar progressos”.

Per acabar, Maria Antònia Rovira, mare de les tres filles que se’n van sortir amb èxit a l’escola, confessa que el més important és que tot el que facin els pares ho facin des de l’amor. “Fins i tot quan estiguin enfadats, si és el cas per motiu de l’escola, que ho diguin des de l’amor”.