12/03/2016

“Tot és massa racional”

3 min
Albert Vila

El públic seu al nostre voltant, en cadires o a terra. Hi ha un espai central on toquem i ballem i on només hi poden entrar nens de fins a tres anys. Dins d’aquest espai els quatre músics i la ballarina, a més de ballar i tocar, ens ocupem d’atendre els nens. Sempre estan passant coses. De l’espectacle ens agrada molt que sigui com d’estar per casa, com de cabana africana.

Què fan els petits?

L’espectacle va pujant d’intensitat i els nens fan el mateix. Es van deixant anar. Cada funció és el mateix repertori, però el que hi passa és totalment diferent.

Com s’ha d’ensenyar, la música?

Per a nosaltres la música és diversió. A casa no entenem cap mena d’aprenentatge que no passi pel joc. Tot és un joc. Jo he acompanyat molta gent que aprèn música, des de nens fins a professionals, i mai he aconseguit que ningú evolucionés si no sentia el desig de jugar. Al final, l’aprenentatge depèn de qui aprèn i aquest desig d’aprendre està relacionat amb el joc. No entenc que puguis aprendre res si no sents una necessitat de jugar, de descobrir. Tot va lligat. En anglès i francès els verbs play o jouer volen dir tocar i jugar. Hem nascut per desenvolupar-nos a través del joc.

I com es juga?

En la nostra tradició estem acostumats a donar molta importància a la melodia, però en tota mena de música l’element essencial és el ritme. Sense aquesta pulsió difícilment pots treballar un instrument o la veu. Tot instrument depèn d’aquesta pulsació interna.

També cal disciplina, o no?

La disciplina ha de ser autodisciplina. La disciplina imposada acaba no tenint cap sentit. Qualsevol músic sap que, de tant en tant, et pica un mosquit i et passes hores i hores practicant. És com un enamorament. Racionalitzem massa l’ensenyament de la música i això crea grans lectors de partitures que després tenen dificultat per comunicar coses.

Per què passa?

Tenim una manera massa conservadora d’ensenyar música. Donem una importància excessiva al solfeig, a l’harmonia. Passa el mateix amb la mania de voler que els nens comencin a llegir i a escriure tan aviat com sigui possible. Però, quina pressa hi ha? No cal córrer. Ningú no es quedarà sense llegir i escriure.

Per educar cal enfa- dar-se?

A nosaltres no ens ha calgut. És com si em diguessis que per viure en parella de tant en tant cal enfadar-se. Sí? Per què? Quines ganes de viure enfadat amb algú! A veure, tots tenim un punyeter mal dia, però només és això. Jo visc molt tranquil sense necessitat d’enfadar-me. No en tinc cap ganes. Ni de cridar. Esclar que hi ha uns límits. Si el nen decideix ficar els dits dins d’un endoll, cal evitar-ho, però això s’explica. Trobo necessari crear una sensació de confiança mútua. Si mentre em fas l’entrevista ell fos en aquesta plaça, correria sense que jo l’hagués de vigilar contínuament.

Què vol dir “espectacles no infantilitzats”?

No sé per què la música per a nens es fa sovint de qualsevol manera, amb un sintetitzador. Oi que quan mengem procurem donar als fills el millor? Per què no ho fem amb la música? Quan es munta una òpera per a adults té una escenografia espectacular. La mateixa òpera per a nens està feta amb quatre fustes. Com volem que els agradi l’òpera?

Els nens han d’escoltar música, no música infantil.

Jo no puc anar amb el meu fill de cinc anys al Jamboree a escoltar jazz. Voldria endur-me’l al Festival de Jazz de Terrassa. No hi ha cap problema a escoltar John Coltrane amb un nen. Si la música no ens remou, difícilment remourà els nostres fills.

stats