Jaume Clotet

“Si et veuen dubtar estàs perdut”

Periodista i pare de la Núria i la Jana, de 4 i 2 anys. És director general de Comunicació del Govern i ara publica ‘El càtar proscrit’ (Columna), premi Nèstor Luján de novel·la històrica, on recrea una època despietada del nostre passat

Jaume Clotet és periodista / XAVIER BERTRAL Zoom

Quan era petit tot el que feien els nens m’interessava poc, com jugar a futbol. Sempre preferia la companyia de les nenes, que són més tranquil·les, més intel·ligents, i he tingut la sort de ser pare de dues nenes.

¿És gaire diferent ser pares de nenes que de nens?

Tinc la sensació que amb els nens tot és més simple. Les meves filles tenen un punt enrevessat que m’encanta. Veig que la meva filla gran em diu una cosa quan realment me’n vol dir una altra, i només té quatre anys.

Què més t’agrada?

Que em renya, i amb raó. L’altre dia anàvem pel carrer i vaig perdre una moneda i em va dir que si se n’assabentaven a la meva feina no me’n donarien més. No sé si un nen pensa així.

Un consell.

No dubtis. Si et veuen dubtar estàs perdut. Són com uns taurons que perceben el dubte. Sempre busquen la mínima escletxa entre el pare i la mare per agafar-s’hi. A casa a mi em toca fer de policia dolent i ser dur.

No sé si ho dius amb gaire convicció.

Mira, a vegades amb la gran discutim sobre roba. Jo li dic que es posi les vambes verdes i ella em diu que no, que vol les blaves. Quan ella insisteix en les blaves jo acabo pensant que potser té dret a dur les que ella vulgui. Però si cedeixo m’ho prenc com una derrota. Per què? Encara que només tingui 4 anys, ella ja sap què vol. Per què els pares ens entossudim tant en aspectes menors? Ens cal més flexibilitat. Els meus pares em van ensenyar que els nens són persones, petites, però persones.

És cert que s’oblida.

No m’agrada parlar als nens com si fossin idiotes. Aquest estiu, en un avió, vaig sentir que un pare deia al fill: “Corda’t el cinturó o l’hostessa s’enfadarà”. Però per què l’enganyes? Els nens ja tenen prou feina intentant entendre el món, només falta que els espantem amb estupideses.

Cert.

Les meves filles ja tenen una personalitat determinada. No puc fer amb elles el que vulgui. Els pares podem modelar alguns aspectes dels fills, però de manera més modesta del que pensem.

Què has fet diferent dels pares?

A casa dels pares hi havia molta disciplina. La coca-cola només era per als diumenges. Tenien aquesta manera de fer de convertir petits plaers en luxes només per a dies assenyalats. A mi em compraven un dònut com si fos un premi. Jo intento trobar un punt intermedi, sense que tot sigui barra lliure.

Què més ha canviat?

La norma d’acabar-s’ho tot. Per què cal deixar sempre el plat net? Si la nena ha menjat bé i no té més gana, trobo que no cal dir-li que no s’aixecarà de taula fins que no s’ho acabi tot.

Un hàbit que et fa feliç.

El conte diari. Cada dia en llegim un, però a vegades volen un conte parlat. La gran diu: “Vull un gos, una gallina, una boca que no parla, una casa, un bolet, un llac i un fantasma”. I, apa, en dos segons he de començar a explicar-lo.

I te n’acabes sortint.

Un dia sí. Però l’endemà em diu que també vol un conte parlat. “Quin?” “El d’ahir”.