Rosa M. Curto

“Tots hem de créixer”

Il·lustradora i mare de l’Aleix, de 38 anys. És autora, entre d’altres, dels dibuixos de la col·lecció ‘Els drets dels nens’, que va escriure el seu fill, Aleix Cabrera, i també de les sèries força útils ‘Aprèn a dibuixar’ i ‘Aprèn el món del color’ (Edebé)

Rosa Maria Curto és il·lustradora / PERE VIRGILI Zoom

Observa un nen petit a terra dibuixant amb papers. Per a ell dibuixar és divertit. Pintar i dibuixar és llibertat, és passar-s’ho bé. El problema és que això es talla.

Per què?

Perquè sovint els nens creuen que el que fan és lleig, que no els surt bé. I també perquè els grans els diuen que vagin amb compte, que no s’embrutin, que no ho deixin tot tacat. I també passa que a l’escola a vegades es confon saber pintar amb no sortir de la ratlla.

Ja ho entenc.

A l’escola es consideren més importants les matemàtiques o l’expressió escrita. El dibuix no es valora. Els pares tampoc no ho consideren útil. I els nens no veuen els pares dibuixar.

Als adults els fa vergonya dibuixar.

Però el dibuix també és comunicació. Un nen pot dir moltes coses a través d’un dibuix. També els adults hauríem de pintar.

Què t’ha costat?

Una mare vol que un fill la vegi sempre forta, decidida, riallera. Però no sempre és possible perquè a vegades passes moments difícils. Un cop, quan el meu fill encara era petit, jo intentava fer-li bromes i em va dir una cosa que em va impressionar: “Mare, estàs rient per fora però jo sé que plores per dins”.

Uf.

Per més que intentis ser forta, o els diguis que tot va bé, els nens s’adonen que passen coses. I trobo que també és bonic que descobreixin que ets una persona amb febleses. De la mateixa manera que els nens han d’aprendre, també els adults hem d’aprendre. La vida és això. Tots hem de créixer.

Què vas haver de fer diferent dels teus pares?

La mare era mestra de piano. Agreixo als pares haver tingut sempre llibres a casa i haver escoltat bona música. I haver crescut en contacte amb la natura, amb el camp i el mar. Però van viure una guerra i potser per això la meva infantesa va ser més dura des del punt de vista afectiu.

És dur això que m’expliques.

Recordo que ja tenia catorze anys quan un dia em vaig atrevir a preguntar a la meva mare si jo tenia alguna cosa bona. Però jo els entenc. Volien que fóssim nens perfectes. ¿Saps quina va ser la resposta de la meva mare sobre si tenia coses bones? En tens però no t’ho diré perquè has d’aprendre a créixer. Imagina com devien haver patit per dir-me aquesta frase, perquè ella m’estimava moltíssim. I quan va ser àvia em va fer les abraçades que no m’havia fet de petita.

En quins valors et van educar?

Em van educar per ser una persona noble, respectuosa, honesta. I també humil. Jo he volgut educar el meu fill d’aquesta manera, però fent servir més l’afecte que l’autoritat.

Ha de ser més difícil imposar autoritat quan s’educa sol.

L’autoritat no cal imposar-la, ve amb l’estimació. T’ho dic de veritat. A mi no em va resultar necessari ser gaire autoritària. Es tracta d’anar fent, amb constància. Quan alguna cosa ens fa mal voldríem que el dolor desaparegués de seguida, però la vida no funciona així. Tot té el seu procés, tot demana el seu temps. Tot vol calma.