Diana Talarewitz

“Abans els pares érem més egoistes”

Advocada, escriptora i mare de la Sílvia, la Mònica i la Diana, de més de 40 anys les tres. Publica ‘La última judía’ (ed. Amarante), on novel·la la història de la seva família sefardita, en un periple que passa per Bulgària, Istanbul i Milà i acaba a Catalunya

Diana Talarewitz, advocada i escriptora / CÈLIA ATSET Zoom

Vist en perspectiva, el meu marit i jo vam ser molt exigents amb les tres filles, especialment en l’aspecte dels estudis. A vegades em pregunto si massa i tot, però crec que va valer la pena, perquè els estudis són l’únic patrimoni real que una persona té. Tota la resta puja o baixa, les propietats ara les tens i demà no les tens, però en canvi la cultura, la teva formació, és un patrimoni que t’acompanyarà tota la vida. I que, a més, et dóna eines per poder tirar endavant i superar els moments difícils.

Però tens dubtes.

Sí, perquè veig que ara els pares tenen un tracte diferent amb els fills i això em fa plantejar si jo vaig ser massa dura, si potser en alguns aspectes vaig ser una mala mare. El que sí que és cert és que com a pares nosaltres vam ser més egoistes que els pares d’ara.

En quin sentit ho dius?

Certament no ens vam preocupar gaire per evitar que les filles s’avorrissin. No ens vam preocupar de sortir, de fer que es divertissin. Al contrari. A vegades ens estàvem tot el diumenge a casa i tampoc no passava res. En canvi ara veig que els nens no saben avorrir-se. I no et sabria dir què era millor. Ara veig nens amb estrès i incapaços de concentrar-se en res.

N’has parlat, passats els anys?

Sí, algun cop una de les filles m’ha retret aquesta duresa, però en canvi veig que ella fa el mateix amb els meus néts i que funciona. Per a mi és una satisfacció veure-ho, perquè quan les tractava amb duresa em feia mal al cor. Però a vegades cal. De tant en tant convé fer als fills una bona reflexió i també donar-los algun clatellot, per què no? Però potser et dic tot això perquè vaig educar-me en l’època franquista. Ara s’és molt més permissiu.

Com ha evolucionat la teva maternitat?

Cada vegada m’he anat ficant menys en la vida de les meves filles. Tot i que elles tampoc no m’ho deixen fer. Hi ha un respecte mutu. És important saber que no t’has de ficar en les seves coses. Els fills, tot i fer-se grans, es continuen equivocant, però és que també ens equivoquem els pares.

Ets àvia d’adolescents.

L’adolescència és una època complicada. Els joves no saben què fer, cap on anar, i tot el que els aconsellen els pares no val per a res. Els veuen com a enemics i abans es fien de qualsevol cosa que els digui un amic.

I què hi pot fer una àvia?

Pot fer molt, perquè no et veuen com l’enemic i quan convé els pots deixar anar alguna cosa que els faci pensar. Als pares no els has de desacreditar mai, necessiten tota l’autoritat. La teva feina pot ser explicar als fills les raons dels pares, fer-los entendre que els pares només volen el millor.

Explica’m un record.

Una vegada vam anar a Jerusalem, quan les meves filles eren petites. Tot em va agradar molt. Érem davant d’una església i el meu marit va preguntar a una de les filles si volia fer la primera comunió, que ja li tocava. Ho vam demanar al capellà i no hi va posar cap inconvenient. Així que la va fer i va ser molt bonic. A més, en acabar la missa, alguns turistes es van acostar a la nena per donar-li un dòlar de regal.