Jaume Cela Ollé

“Parlar és important, callar també”

Escriptor, mestre jubilat i pare de la Joana, l’Oriol i la Núria, tots en la trentena. Col·laborador del ‘Criatures’, presenta un recull de relats sobre la vellesa, ‘La vida és vella’ (Catedral), i ‘Us volia dir...’ (Eumo), una carta oberta als fills

Jaume Cela és escriptor i mestre jubilat / CRISTINA CALDERER Zoom

El meu pare era una persona molt senzilla, vivia per treballar i perquè no ens faltés res. Era un home silenciós en un món de dones fortes. Però era molt tendre. Era un bon home i un home bo. Quan jo era jove, una vegada vaig acompanyar-lo al lloc on va néixer, a Galícia, i vaig entendre la seva manera de viure la vida. Observar els orígens educa molt.

Què hi ha del teu pare en la manera com tu has fet de pare?

Potser alguns silencis. Tinc fama de ser molt xerraire i ho soc, però també tinc molts silencis. El contrari de la paraula no és el silenci, és el soroll. El silenci i la paraula es complementen.

Sovint es fa una gran defensa de la necessitat de parlar.

Parlar és important, però callar també. Cal dir tot el que permet que la relació humana sigui humanitzadora i molt sovint callar ajuda més que dir.

Us volia dir..., un dels dos llibres que presentes, és una llarga carta als fills.

Escriure és, entre altres coses, lluitar contra la pèrdua de la memòria. He escrit molt com a mestre i com a director d’escola i ara volia fer-ho com a pare, per conservar vivències.

Com hi van respondre els fills?

Em van preguntar si m’estava a punt de morir. Van somriure més que no pas fer-me comentaris. Van dir: “Ai, papa!” I darrere hi ha moltes coses que són difícils d’expressar, però que les entenc molt bé.

Què és fer de pare?

És senzill de dir, però més complicat de portar-ho a la pràctica: estar al seu costat, estimar-los sense condicions i agrair que et fan redescobrir el món contínuament.

Com ha evolucionat la feina de mares i pares?

Des de la perspectiva de mestre, constato un grau d’interès més elevat per conèixer què fem a les escoles. En alguns moments aquest interès pot derivar en algun conflicte perquè no coincidim en l’orientació del que fem, però el conflicte, sempre que no trenqui la confiança entre els uns i els altres, és positiu.

¿Ser mestre t’ha servit per fer de pare?

M’ha ajudat molt, perquè vius més vides, coneixes altres persones de qui també et sents responsable i els dos oficis es retroalimenten.

Quina és la feina del pare quan els fills són grans?

No canvia. Sempre és la mateixa: acompanyar, escoltar, ser al seu costat, ajudar-los a tirar endavant el seu projecte de vida i que no oblidin que són responsables d’ells mateixos i dels altres.

Mirat en perspectiva, ¿fer de pare té un cert regust trist?

Per a mi no. Si de cas tastes de tant en tant el regust agredolç, perquè la vida és una barreja extraordinària de comèdia, tragèdia i drama. El bon humor ajuda a viure aquesta complexitat.

A mesura que els fills creixen, pot passar que deixem d’abraçar-los.

Cal ser capaços d’expressar amb naturalitat les nostres emocions. No tenir por d’expressar davant seu els dubtes i les indecisions. Celebrar els encerts i mirar de corregir els errors, sabent que aprenem del que fem més que no del que diem que fem.