Marc Pastor

“Encara les coses que et fan mal”

Escriptor, mosso d’esquadra i pare del Lando, de gairebé 4 anys. Treballa a la policia científica, s’adapta al cine el seu llibre ‘L’any de la plaga’ i publica ‘Farishta’ (Catedral i Ara Llibres), un ‘thriller’ en què reflexiona sobre l’adopció

Marc Pastor és mosso d'esquadra i escriptor / CRISTINA CALDERER Zoom

Hi ha una vinyeta genial d’en Monteys en què es veu una parella passejant amb un nen pensant que són un model per al seu fill. Mentrestant el fill, més avall, imagina que està passejant agafat de la mà de dos airgamboys.

M’encanta.

El nostre fill només té 4 anys i per a ell el món encara és una barreja de realitat i ficció. Sap que té dues mares, una aquí i una altra a Madagascar. En parlem obertament. Sabem el nom de la seva mare biològica, els dels seus germans. En tenim fotos. Però no és fàcil saber com es concreta la preocupació per la seva identitat.

I ell, com en parla?

Un dia ho va explicar així a la seva àvia: “Jo vivia a Madagascar i els papes van venir amb avió a portar-me un biberó”. A mesura que creixi anirà explicant-se la seva història d’una manera més crua. Que t’abandonin és un fet molt dur. Tots els nens adoptats carreguen amb el tema de la recerca de la identitat i això els fa veure el món d’una manera concreta.

La protagonista del teu nou thriller és una noia adoptada.

A Farishta he volgut que el lector es mirés el món a través dels ulls d’una dona jove sense pares que, a més, es planteja ser mare.

Com recordes els primers mesos amb el teu fill?

Després de tornar de Madagascar vaig passar una espècie de depressió postpart. Em sentia enfonsat. Després de rebre el nen, ens hi vam estar tres mesos, fins que vam tenir tots els papers en regla. És un procediment habitual. Quan vaig tornar, el contacte amb la realitat i el fet de sentir que perdia la part més hedonista de mi, que no podria tornar a escriure, ni veure pel·lis, em va enfonsar. Llavors el Berto Romero, pare experimentat, em va dir que res era immutable, tot acabaria quedant enrere.

Tornareu a Madagascar?

Segur que sí, abans que sigui adolescent. Volem tornar a l’orfenat i trobo que seria important que conegués els germans i la mare. Seria una manera de tancar la ferida. Però aquesta decisió és seva. Les coses que fan mal, si t’atreveixes a encarar-les, després no en fan tant. En qualsevol circumstància, el millor és acceptar les coses tal com són.

Com és el vostre dia a dia?

Entre setmana, el veig al matí perquè quan arribo a casa al vespre ja dorm. Així que comencem el dia junts. El seu bon humor és una injecció de vitalitat. Una cosa que fem sovint és ballar, concretament amb Queen. Esmorzem, fem bromes, juguem. Som dos col·legues i procuro fer de pare sense que es noti.

I els caps de setmana?

És molt casolà. Vol estar-se amb les seves joguines i ho entenc perquè durant la setmana els nens van de bòlit. Fa poc vam anar al cinema i ens vam quedar tots tres adormits.

Parla’m d’un moment especial.

Quan ens el van donar ens van dir que solia despertar-se cap a les sis. La primera nit que vam passar tots tres, a les cinc ja l’estàvem mirant per veure com es despertava. Però aquell dia es va despertar a les set, va obrir els ulls, va veure que encara hi érem, va somriure i es va tornar a adormir. Va ser un moment molt feliç. Crec que va entendre que podia confiar en nosaltres.