Guillermo Tato

“Jugar a indis i vaquers era educatiu?”

Especialista en videojocs, escriptor i pare del Mario, de 4 anys. Publica ‘Una partida más y me acuesto’ (ed. Timunmas), un llibre d’arqueologia sentimental sobre els videojocs, des dels 80 fins a l’actualitat. A més és autor de dues novel·les de terror.

“Jugar a indis  i vaquers  era educatiu?” / PERE VIRGILI Zoom

La infància és una època més fosca i dura del que pensem. Et passen coses que no saps per què et passen, coses que no comprens, normes que t’imposen. Et sents desprotegit. Si et quedes a dormir a casa d’un amic i et pixes al llit és una humiliació brutal.

Però et vas fent gran.

Jo he viscut coses molt més dures al carrer de les que he pogut viure jugant a qualsevol joc, per violent que sigui. Al carrer té el poder el nen més llunàtic.

Què vol dir ser pare?

Et semblarà irresponsable, però no tinc cap pla respecte al meu fill. De moment em sembla que ens hem de divertir junts. No m’agrada la sensació d’haver d’ensenyar-li moltes coses, d’embotir-les-hi sigui com sigui, com es fa amb les oques quan se les obliga a menjar.

Quins jocs li agraden?

Super Mario. Des del primer moment va saber com havia de jugar. I un altre és el Minecraft, que és un Lego virtual. Hi juguem plegats sovint. En això dels jocs (la paraula videojoc no m’agrada) ningú no sap res i els pares no podem fer altra cosa que deixar-nos guiar per la intuïció.

Els pares desconfien dels jocs.

Tot neix de la incertesa de ser pare. Sempre et fa por que alguna cosa es torci. Davant d’aquesta angoixa, l’única cosa efectiva que pot fer un pare és aportar la seva manera de viure. A mi em va ajudar molt que el meu pare no interferís gaire en la meva vida. Ell tenia el seus llibres, jo els meus jocs. No em deia si havia de fer tal cosa o tal altra. Al final, un dia agafes un llibre i resulta que és El senyor dels anells.

Hi ha nens que juguen amb jocs molt violents.

Violents? Abans jugàvem a indis i vaquers i, si hi penses, veuràs que tampoc era gaire educatiu. Els pares no sabem mai què passa pel cap del fill quan juga.

¿No t’esgarrifa que un nen de 8 anys jugui al GTA?

Durant un temps vaig jugar a un joc que consistia simplement a anar atropellant gent. Però, quina importància té? Només és una anècdota. És divertit transgredir les normes. A un nen li estimula fer coses que sap que ofendran els adults. És divertit tenir la sensació de ser dolent.

Què han de fer els pares?

És important estar al costat del fill quan juga i no desconfiar d’entrada. Cal entendre les normes del joc i jugar. I de la mateixa manera que li preguntes com li ha anat l’escola, també li has de preguntar a què juga. Com a pare has de saber què li agrada de cada joc, què el motiva. Tu potser creus que només és un joc de disparar, però segurament hi ha alguna cosa més.

Els nens necessiten monstres.

Recordo el desig d’explorar el món dels monstres. Si ets un nen i veus el teu pare jugant a un joc de monstres, els monstres deixen de ser terribles. Ara, crec que mai no saps ben bé en quin món viu el teu fill.

Explica-m’ho millor, això.

No fa gaire vam anar a un restaurant on hi havia un mag. Feia jocs endevinant cartes i al meu fill allò li semblava normal. En canvi, quan va treure una bola vermella d’una orella li va semblar pertorbador.

Recomana’m un joc.

Papers, please.