José Antonio Fideu

“Procuro ser just i lògic”

Escriptor de novel·les i còmics i pare de l’Alma i el Saúl, de 8 i 6 anys. Viuen a Albacete. És autor de la novel·la ‘Los últimos años de la magia’ (ed. Minotauro), premi Minotauro 2016, un viatge iniciàtic a la màgia en el Londres victorià

José Antonio Fideu és escriptor / SUSANNA SÁEZ / EFE Zoom

La paraula més màgica que existeix és papi. No hi ha títol més honorable. Aquestes dues síl·labes representen el millor de la meva vida. Cada cop que els meus fills les pronuncien em fan sentir que tot té sentit. Són un bàlsam que cura tots els mals.

Què és ser pare?

Una aventura única, a vegades terrorífica, que et permet gaudir durant un instant d’una capacitat creadora divina. Em sembla increïble que d’una cèl·lula en pugui sorgir un ésser humà sencer, capaç de respirar, de pensar, d’estimar, de somiar i de tornar a crear un altre ésser humà. Això sí que és màgia. Com també és un immens privilegi poder acompanyar aquestes noves persones, ajudar-les a fer els primers passos, aconsellant-les, redescobrint el món amb elles.

Per què la infància és màgica?

Perquè la mort no existeix, perquè el temps és etern, perquè cada dia fas coses que no has fet mai. Em considero una persona molt lligada a la realitat i sempre em guia el sentit comú, però també crec que la fantasia és imprescindible per mantenir l’esperança. I m’agrada creure que he ajudat els meus fills a valorar-la.

Quins principis guien la teva paternitat?

Dos de senzills: el sentit comú i l’afecte. Explicar i dialogar, exposar els fets i buscar acords procurant posar-me en el lloc de l’altre, procurant que els meus fills, que com tots els nens tendeixen a l’egocentrisme, facin el mateix. Soc mestre i crec que una estona de conversa pot ser la millor solució. El secret està en principis senzills. Procuro ser just i lògic. I quan no és possible dialogar i no hi ha cap altre remei que exercir el rol d’adult, cal explicar-se i mostrar-se ferm i tranquil.

Què et fa patir?

A vegades et fa por pensar en com la vida tractarà els teus fills. Intento pensar que tot anirà bé. La meva filla comença a fer-se gran. Sempre he cregut en la igualtat dels sexes, però em preocupa que puguin tractar-la de manera injusta pel fet de ser dona. Però només són pors. Assumeixo que la vida és un riu i que cal deixar-la fluir. Mai he sigut gaire controlador. Tinc un pla de viatge, però és flexible i el vaig modificant depenent dels llocs per on em du la vida.

Què t’inspira?

Quan em fallen les forces recordo persones que ja no hi són, com els meus avis. Procuro ser digne com ho van ser ells i afrontar la vida amb honradesa, procurant no fer mal a ningú. El Cristóbal i l’Ana Rosa, els seus rostres en el fons de la meva memòria, encara són fars que em guien.

Què t’agradaria que et preguntés?

Si llegeixo amb els meus fills, si compartim aficions, si juguem, si canto i ballo amb ells, si alguns cops els renyo, si m’hi enfado, si a vegades no puc més, si m’he d’imposar sovint, si som uns friquis, si estem orgullosos de ser-ho, si mirem junts el cel, si estimem molt la seva mare i li donem gràcies per haver-los portat al món, si procuro que creguin en la veritat i que només diguin mentides quan així eviten fer mal, si vull que siguin creatius i lliures, si crec que els meus fills m’estimen. A totes aquestes preguntes et respondria que sí.