Demian Bucay

“Motivar no és convèncer”

Psiquiatre, terapeuta i pare del Benicio i el Manuel, de 9 i 5 anys. Viuen a Buenos Aires. Amb el seu pare, Jorge Bucay, han coescrit ‘Padres e hijos, herramientas para cuidar un vínculo fundamental’ (RBA)

Demian Bucay és psiquiatre i terapeuta / CÈLIA ATSET Zoom

Ser pare no és fàcil. No és una feina que es pugui fer de manera intuïtiva. No hi crec, en l’instint. Potser ens va resultar útil per caçar però la vida moderna és molt diferent i fer de pare costa.

Per què?

Perquè implica fer coses que entren en conflicte entre si. Les responsabilitats d’un pare són proveir, cuidar i educar, oi? Doncs a vegades si cuides molt no estàs educant. Alguns cops cal deixar de cuidar i permetre que el fill s’equivoqui i pateixi. Educar també és contradictori perquè volem ensenyar el que nosaltres mateixos no hem sabut fer.

Explica-m’ho.

Volem ensenyar als nostres fills a no cometre els mateixos errors que nosaltres vam cometre.

Com eduques els teus fills?

De tres maneres alhora. Amb l’aprenentatge, l’exemple i la motivació. Sobre l’exemple, un amic em deia que abans de ser pare era lliure perquè podia fer qualsevol cosa sense que ningú l’observés. Sovint som contradictoris en l’exemple i aixequem la veu per dir al fill que no cridi.

Què entens per motivació?

Motivar no és obligar a fer, és aconseguir que el fill desitgi fer.

Com s’aconsegueix?

Sent capaços de mostrar al nen que allò realment el beneficia. Si som capaços d’explicar-nos bé farem que el nen actuï en interès propi. Quan els meus fills es barallen els explico que estan bojos, que no poden posar en perill una relació tan valuosa com la de ser germans.

Per què no ens sabem explicar?

Passa sovint que no sabem ben bé per què imposem una determinada norma. Per motivar els fills cal carregar-se de raons, i han de ser bones. Hem de saber per què els demanem que facin unes coses i no unes altres.

Ja ho entenc.

Es tracta d’explicar les raons de veritat no per una qüestió moral, sinó pràctica. Si no fem servir raons reals simplement no les podrem defensar.

Explica’m un cas que t’hagi passat.

Als 5 anys, el meu fill no volia anar a l’escola i vaig haver de pensar molt com li podia explicar que calia que ho fes. Li hauria pogut dir: mira, has d’anar a l’escola perquè jo he d’anar a treballar i no puc estar per tu. Però m’hauria pogut dir que volia venir a la feina amb mi. Calia buscar la raó de veritat: que li serà útil quan sigui gran.

Però com es pot explicar a un nen?

Li vaig dir que faríem un dibuix molt llarg. Vam agafar folis i els vaig unir. Llavors li vaig preguntar què li agradava i ho vam dibuixar: els seus jocs, anar a Disney, viatjar. Per fer tot allò calien diners. Vaig dibuixar diners. I per guanyar diners, cal treballar. Vaig dibuixar gent treballant. I per triar la feina que vols fer, cal anar a la universitat. I abans a l’institut i a l’escola. Vam anar dibuixant tota la cadena. El meu fill es mirava tot el dibuix sencer i li vaig dir que si no anava a l’escola no seria possible fer tot allò i, a la llarga, no tindria diners per fer les coses que li agradava fer.

I com va respondre?

No va dir res. Es va quedar una estona llarga en silenci mirant-se el dibuix i finalment va preguntar: me’l puc quedar?