DANI CLOSA

“Cada fill demana una velocitat”

Biòleg, investigador del CSIC i pare de la Laia i l’Anna, de 23 i 21 anys. Publica ‘El camí de la pesta’ (Capital Books), un ‘thriller’ mèdic on imagina com respondríem a una pandèmia causada per un virus resistent als antibiòtics

Dani Closa és biòleg / MANOLO GARCÍA Zoom

Ser pare és anar deixant les regnes, des del primer dia. Quan un fill neix li has d’estar contínuament a sobre. A partir d’aquí, a mesura que creix i aprèn, et vas enretirant.

La paternitat és allunyar-se.

Però cal trobar el ritme a què ho fas, i en això no hi ha regles. Cada fill demana una velocitat. Tu l’ensenyes a nedar però hi ha un moment que es tira al mar per nedar sol. I si veus que neda contra les roques, no hi pots fer res.

Uf.

Abans això no ens resultava tan complicat perquè les famílies tenien molts fills i no hi podien dedicar gaire atenció. Però avui tota l’atenció se centra en un fill o dos i, per tant, no els acaben de deixar anar mai del tot. El resultat és que, com algú em va dir, el món s’està omplint d’adolescents de 50 anys.

Massa educació.

Ens hem tornat massa perfeccionistes com a pares. Volem educar els fills molt bé quan no cal. Tot és més senzill. Els pares no han de ser perfectes ni els fills tampoc. Simplement es tracta d’acompanyar-los i que comencin a viure la seva vida. I sovint fer de pare és estar-se quiet, mirar-s’ho tot des de lluny i deixar que els problemes que tingui el teu fill els resolgui ell.

M’agrada això de fer de pare sense fer res.

Els nens aguanten molt i el marge d’error a l’hora d’educar-los és amplíssim. Com a pares la podem arribar a cagar molt sense que en realitat als fills els passi res de greu.

Tranquil·litza sentir-ho.

He vist discussions tremendes per temes que són autèntiques collonades. Per exemple, el tema del biberó o l’alletament matern. Sembla que s’hagi d’acabar el món i no n’hi ha per tant. El nen creixerà sa i fort en qualsevol dels dos casos. Els nens són més resistents del que ens pensem. Quan vas a urgències, més que nens greus hi trobes pares espantats. Cal escoltar bé el pediatre, i no mirar massa a internet.

¿És millor no informar-se a la xarxa?

No pots pretendre saber en un parell d’hores el mateix que sap un pediatre després de molts anys d’exercici de la professió.

Com vas encarar l’etapa adolescent?

Vaig recordar l’adolescent que vaig ser. Els pares es preocupen per la seva relació amb els fills, però la realitat és que els amics passen a ser més importants que els pares.

No és fàcil acceptar-ho.

Però és així. Quan un fill arriba a l’adolescència, els pares ja han perdut bona part del control. La feina ha d’estar feta abans. Ja has d’haver instal·lat en el fill els mecanismes que li permetran frenar quan calgui.

Les teves filles ja són grans i tens la feina feta.

El problema principal quan ets pare és que costa racionalitzar les coses, mirar-te-les des d’una certa distància, perquè el vincle que tens amb els fills és poderosament emocional. Per això, sobretot cal calma, molta calma.

Cap altre consell?

D’una manera o d’una altra, les coses van sortint, així que és molt millor fer-les de manera senzilla. Poca cosa més.