Maria Rosa Parés

“La conducta oculta la persona”

Terapeuta Gestalt i mare de la Lorena, de 16 anys. Codirectora del centre Salut Creativa i coautora de ‘Río, luego existo. Guía completa para curiosos, talleristas y dinamizadores de grupo’ (ed. Desclée De Brouwer)

Maria Rosa Parés és terapeuta Gestalt / PERE TORDERA Zoom

Hi ha situacions en què deixar anar un sermó no serveix per a res, especialment quan els fills comencen a ser grans. En canvi, fer evident que una situació és absurda i que, segons com te la miris, pot fer riure, ajuda a treure-hi ferro, a posar les coses en perspectiva. Però cal vigilar.

El què?

El que ha de ser còmic són les situacions, no les persones. No accepto fer un humor que ridiculitzi les persones. No m’agraden els comentaris pejoratius. L’humor que defenso és el del clown, un humor blanc, que ens fa evidents les situacions absurdes de la vida. Els nostres fills viuen una pressió molt gran a classe i necessiten alliberar aquesta tensió amb l’humor.

L’humor és una eina que cal saber utilitzar, oi?

Cal evitar els pensaments tòxics perquè fan que l’humor es torni cínic. Hi ha a qui li agrada, a mi no. Cal tenir un pensament positiu. I perdre la por a fer el ridícul dient coses que potser no tenen gaire sentit. Cal anar provant de dir coses divertides. Després de riure amb la meva filla, em sento més a prop seu. La relació canvia. Les coses es tornen a situar.

Què t’ha funcionat?

La meva filla ha sigut un repte, pel seu caràcter. Ho he provat tot però el que m’ha servit més és treballar-me a mi mateixa. La meva impaciència, la meva intolerància, la meva agressivitat, el meu grau d’exigència. Ha calgut que revisés tot això. Algunes coses les he mantingut i altres no. Contínuament m’he preguntat: ¿com puc conduir millor una determinada situació? Aquesta ha sigut una pregunta constant al llarg dels anys.

Segur que no ha sigut fàcil.

No, requereix una feina constant, però per a la meva filla també ha sigut útil veure com els seus pares també es fan preguntes sobre ells mateixos. Ha sigut un bon exemple. No l’hem educat només d’una manera. Hem anat provant. Hi ha hagut moments en què riure juntes ens ha servit, però en d’altres no i ha calgut una actitud més estricta. Però el més important ha sigut treballar les meves actituds davant de cada problema.

Ho dius amb satisfacció.

Ara que ha fet 16 anys veig que, malgrat situacions de crisi, les coses han anat prou bé. Algun cop m’ha preocupat que una actitud meva poc encertada pogués crear problemes persistents en la meva filla. Però he vist que no i això em tranquil·litza.

Quin va ser l’error que més vas cometre?

La impaciència, sobretot. Voler resultats immediats. Tot això no m’ha funcionat. Qui sap si amb una filla amb un altre caràcter m’hauria anat bé. Hi ha coses que funcionen amb una persona i amb una altra no. Només ho pots saber quan ho proves.

Fes-me una última reflexió.

Que sovint la conducta oculta la persona.

Explica-m’ho.

Una cosa és el comportament i una altra la persona que hi ha darrere. I cal saber veure la persona que és el teu fill, perquè sovint només ens fixem en allò que fa malament i oblidem les qualitats que té. Regularment cal fer coses com jugar o riure per retrobar la persona. Quan ho aconseguim, tot millora.