Dolors Garcia i Cornellà

“Casa meva sempre serà el campament base”

Psicòloga, escriptora i mare dels bessons Pau i Aleix, de 34 anys, i de l’Oleguer, de només 10. Premi Barcanova de literatura juvenil amb ‘Diumenge al matí, al peu del salze’. També és autora de ‘Serena’ o ‘L’esclau de Mercadal’

Dolors Garcia i Cornellà és escriptora de literatura infantil i juvenil / DAVID BORRAT Zoom

Ara que els grans tenen 34 anys podem parlar de tot tranquil·lament i m’he adonat que jo només coneixia, tirant llarg, un deu per cent del que els passava. I no és diferent del que jo feia amb els pares. Els adolescents es reserven experiències i a qui menys les comuniquen és als pares.

Els pares senten que es queden cecs.

És llei de vida. A l’adolescència toca treure el nas pel món sense la companyia dels adults. L’únic que s’ha de tenir clar és que, mentre hi hagi respecte i confiança, tot anirà relativament bé.

Com has vist madurar els fills?

Un dia veus que ja no ets tu qui els diu “Vigileu, no feu res que jo no faria, torneu aviat...”, sinó que són ells que et diuen “Vigila amb el cotxe, truca quan hagis arribat, porta el mòbil carregat...”, i penses que ja s’han fet grans.

I què els dius, ara?

Que passi el que els passi, casa meva sempre serà el campament base, que ho tinguin sempre present. Crec que això els dona confiança.

Com et sents quan es van allunyant?

És una barreja de descans, de desconcert, d’orgull, de nostàlgia. Però el conjunt d’emocions és positiu. Tens la feina feta i ara els toca a ells.

Què hauries fet de manera diferent?

De petita, el pare em va exigir molt i sempre vaig dir que si un dia tenia fills els deixaria al seu aire. I així ho vaig fer. Per sort eren llestos i, amb poc esforç, treien bons resultats. Però potser no els vaig estar tan a sobre com hauria calgut i no els vaig saber orientar prou bé. Al final, però, estan treballant tots dos en el que els agrada.

Tens dos fills de 34 i un de 10 anys.

Els grans fan alhora de germans i una mica de pares. Em renyen si veuen que consento massa el petit. Se l’enduen a esquiar o de viatge, segueixen la seva trajectòria a l’escola. És curiós quan juguen junts. A casa guardo joguines de quan els grans eren petits, i es poden passar tota la tarda jugant. És un moment màgic.

Com ha canviat la manera d’educar?

Quan els bessons eren petits els deies que deixessin parlar les persones grans i ho respectaven. Ara els nens et poden veure parlant per telèfon i et pregunten coses igualment. Tenen el do de la impaciència. Tot s’ha de fer quan ells volen. Ara tot volta a l’entorn dels fills, com si fossin uns petits déus.

Què més ha evolucionat?

Ara hi ha un desig de control absolut sobre la vida dels fills a l’escola i les ganes de saber-ho absolutament tot. Potser falta una mica d’aquella confiança mútua que hi havia abans. I no és només l’escola, que ha canviat, és tota la societat. Hi ha molt més control en tot. T’explicaré un fet curiós.

Digues.

Quan els grans tenien dos anys, un hivern va nevar molt i vam estar prop d’una setmana sense llum. Als vespres explicàvem contes o dibuixàvem a la llum de les espelmes. Quan el petit tenia quatre anys hi va haver aquella nevada tan impressionant del 2010 i també ens vam quedar sis dies sense llum. Però l’endemà ja teníem un generador que ens permetia engegar la tele.