Així fa de mare
Carmen Pérez-Pozo

“Cal que els germans s’entenguin sols”

Advocada i mare de la Gemma, el Gonzalo, la Laura i la Gala, de 25, 22, 21 i 20 anys. Especialitzada en gestió de patrimonis, publica ‘El más allá de mis bienes’ (Bosch Ed.), una col·lecció de relats que expliquen que cal fer testament

Carmen Pérez-Pozo és advocada / PERE TORDERA Zoom

Quan ets advocat, vius la teva vida i la vida dels teus clients, i això vol dir que observes molts conflictes, que la teva experiència es multiplica i et dona l’avantatge de tenir una visió més completa de la realitat.

Deus haver vist situacions ben tristes.

Les herències fan sortir el pitjor de cada família perquè no es tracta de discutir sobre diners, sinó sobre emocions. Com els metges, també els advocats hem d’actuar de manera preventiva.

Quin seria un bon consell a les famílies?

Els pares han de fomentar el nexe d’unió entre els germans. Els problemes familiars no s’han d’encarar de manera piramidal.

Parla-me’n una mica més.

Els fills han de resoldre els problemes entre ells sense l’ajuda dels pares. A mesura que es fan grans, és essencial que el nexe entre ells sigui sòlid. La relació amb un germà no ha de passar sempre pel pare o per la mare. I a mesura que els pares es fan grans, aquesta relació directa entre germans és cada cop més important, perquè quan arriben els problemes, que molt sovint arriben, els germans han de ser capaços d’entendre’s entre ells.

Què has intentat i no te n’has acabat de sortir?

He vist que, ho vulguin o no, els pares i les mares transmetem als fills les nostres angoixes.

Penses en algun fet en concret?

Quan em vaig separar, els meus dos fills eren molt petits i va ser una situació força dura. Per molt que m’esforçava a fer el cor fort i a ser una mare impecable, hi va haver moltes coses que van viure i que ja formen part de la seva vida.

Ho entenc.

Ara que ja són adults, en podem parlar amb una certa distància i reconec que van haver de passar per situacions dures. Però també ells entenen que la seva mare no podia fer altra cosa. Està bé parlar d’aquestes ferides que els fills de manera inevitable hereten.

Vas tornar a trobar parella? Tenia fills?

Sí, i la clau per fer que avui la nostra família sigui de sis i no de tres és que jo mai vaig pretendre ser la mare dels fills de la meva nova parella, ni la meva parella fer de pare dels meus fills. Aquest respecte és essencial.

No ha de ser fàcil cosir dues mitges famílies.

En el primer viatge que vam fer tots junts cadascú dormia amb els fills biològics. No passava res. Podíem tenir temps per a cadascú. Sempre hi ha un conflicte entre com tractes els fills biològics i els que aporta la nova parella. Per això cal que cadascú tingui el seu temps i el seu espai. Ningú s’ha de sentir que viu en una casa que no és la seva. I també és important l’ajut de les exparelles, per evitar fer clans dins la nova família. És una feina constant.

Que dura anys, suposo.

Ara els nostres quatre fills reben els fruits d’anys de feina. Se’n senten orgullosos.

Què et va funcionar?

Quan tenia problemes amb els fills no biològics, els feia aquesta reflexió: “Mira, tenim en comú que tots dos estimem el teu pare. Per tant, cal que ens entenguem perquè si no qui acabarà patint el nostre conflicte serà ell”. Aquest raonament normalment m’ha funcionat.