11/03/2017

“Confia-hi, que se n’acaben sortint”

2 min
“Confia-hi, que 
 Se n’acaben sortint”

Els fills et sorprenen sempre i també et fan patir, especialment quan veus que s’enfronten a coses i no se n’acaben de sortir. Però un dia, no saps com, fan un clic i tot es capgira. Una de les meves filles va tenir una ESO complicada i va ser iniciar el batxillerat i començar a treure notes extraordinàries.

Carai.

“Aquest estiu he madurat de cop”, em va dir. Quan ella va entendre que calia esforçar-se, s’hi va posar. No hi ha cap altra explicació. Llavors recordes tot el teu patiment i entens que potser no calia, que només calia estar al seu costat i confiar que, d’una manera o d’una altra, se n’acabaria sortint.

M’agrada sentir això.

Has de deixar que s’espavilin sols, que trobin solucions. Quan era petita, una de les meves filles era molt vergonyosa. Un dia va tornar de l’escola contenta dient que havia parlat davant de la classe. “Com t’ho has fet?”, li vaig preguntar. “He deixat la vergonya tancada al lavabo”.

Tot sembla fàcil.

No ho és, però cal confiar-hi. La sobreprotecció dels pares crea inseguretat en els fills. A vegades aquest comportament despreocupat i deixat que tenen els fills és una manera de protegir-se de l’angoixa que transmet la sobreprotecció.

Què et va funcionar?

A casa, amb l’ordre de les habitacions, no hi havia manera. L’únic que es podia fer era tancar la porta. Doncs la filla que era llavors la més desendreçada avui és qui ho té tot més ben endreçat. I em pregunto com me n’he sortit, quan, de fet, el que vaig fer va ser claudicar.

És una claudicació rere una altra.

Al final han de ser ells. No ens podem passar la vida repetint el mateix. Cal deixar-los temps. Els sermons i els discursos no serveixen per a res. Durant una època jo feia cartells: “Els plats es deixen dins del rentaplats”. I la veritat és que va funcionar, però només temporalment.

Defineix què vol dir ser mare.

La funció dels pares és acompanyar els fills, ajudar-los a ser autònoms. Es tracta d’això. Veig fills cada cop més dependents per culpa d’uns pares totalment abocats a ells. És una forma d’apropiació de la vida dels fills. Si mentre viuen amb els pares tot són ells, com se sentiran quan hagin de marxar?

Sovint l’únic que cal fer és deixar-los estar.

També pot passar que un fill se senti tractat de manera injusta i que, facis el que facis, no puguis canviar aquesta percepció. De fet, t’està reclamant atenció, però al mateix temps és un problema d’autoestima que, en última instància, ha d’acabar superant sol. És inevitable que, en algun moment, se sentin poc estimats. Sovint coincideix quan se senten malament per algun altre motiu. Per tant, quan escoltes un fill, cal intentar sempre entendre més enllà del que t’està dient.

Recorda un moment.

Un dia el petit va tenir un gran disgust perquè volia entrar en un equip de futbol i no va poder. Va arribar a casa i es va tancar al lavabo. Jo, des de fora, sentia que es dutxava i plorava. “¿Et puc ajudar?”, li vaig dir. “Mama, deixa’m, que m’estic traient la tristesa”.

stats