Com podem dir als nostres fills que ens separam?

En el moment que uns pares decideixen separar-se, es demanen com aquest fet pot afectar els seus fills i què poden fer ells perquè no pateixin. És evident que tenir uns pares separats no és la millor situació possible per a un infant, però també és cert que pot ser millor que estar en una llar on existeix una mala relació entre els pares i el que predomina és la tensió i un ambient desagradable.

Cada vegada són més les parelles que decideixen fer consultes preventives quan veuen que la seva relació s’ha de rompre. Els interessa resoldre dubtes, conèixer com comunicar la separació als seus fills de la millor manera; també saber de quines maneres poden reaccionar els infants i aprendre com poden ajudar-los a estar millor.

Les manifestacions que poden presentar els fills després d’una separació varien en funció de l’edat, i dins els grups d’edat seran diferents depenent del nivell maduratiu de l'infant, de les pròpies característiques personals i, evidentment, de l’entorn que l’envolta en aquell moment de canvi: com més inestabilitat i deteriorament de la relació entre els pares, aquestes expressions podran ser més greus.

Fins als 3 anys

En aquesta edat, es poden mostrar més irascibles, angoixats, i també pot existir la pèrdua de fites evolutives com el control d’esfínters o parlar amb un llenguatge més infantil. Els infants poden mostrar més necessitat d’estar aferrats als seus pares, exigir un major nivell d’atenció o tenir por de ser abandonats.

Altres manifestacions conductuals poden ser major agressivitat, rebequeries amb els pares o altres figures d’autoritat, o pèrdua d’interès en el joc.

Fins als 8 anys

En aquest tram d’edat, l’augment de consciència de la situació fa que s’incrementin els sentiments de tristesa, els plors; poden mostrar-se més introvertits o també més apàtics; hi pot haver alteracions en el son, la gana, i els resultats acadèmics poden empitjorar.

És freqüent l’aparició de por de ser abandonat i, com a conseqüència, els fills poden mostrar-se excessivament afectuosos o complaents, preparar regals i escriure cartes... En molts casos desitgen que els seus pares es puguin reconciliar.

Fins als 11 anys

Augmenten els sentiments de culpa pel trencament de la família, una disminució de l'autoestima i sentiments més clars de depressió. Poden tornar excessivament responsables, algunes vegades intentant assumir el rol del progenitor absent. En aquest període, l'infant passa més temps al carrer i poden aparèixer més problemes amb els companys o conductes problemàtiques.

Adolescència

Sorgeixen sentiments depressius o també de ràbia. Els adolescents se senten més grans i necessiten que la seva autonomia es respecti també per gestionar les emocions i canvis que deriven de la separació dels pares. Pot aparèixer disminució del rendiment escolar i fins i tot absentisme, canvis en grups d’amics i consum de substàncies.

Orientacions

Per evitar algunes d’aquestes conseqüències o per reduir tant com sigui possible la gravetat de les reaccions que hem vist, tenim a continuació una sèrie d’orientacions que poden servir als pares en aquest procés:

• Explicar junts als fills que se separaran. Evitar caure en el fet d'atorgar a l’altre la responsabilitat de comunicar una separació.
• Oferir una explicació clara, adequada als nostres fills, amb les conseqüències que se’n deriven; anticipar, si és possible, l’explicació al moment de ruptura.
• Aclarir que el motiu no són ells, ni han fet res dolent; la decisió s’ha pres perquè és el millor per a la família.
• Escoltar-los i resoldre els dubtes que puguin tenir. Permetre que expressin els seus sentiments, que entenguin que sempre que vulguin podran parlar amb qualsevol dels dos.
• Procurar mantenir l’estabilitat dels infants, evitant canvis d’escola o d’entorn que no siguin absolutament necessaris.
• Fer-los notar que altres persones del seu entorn els estimen i que aspectes molt importants continuen igual: avis, amics, companys d’escola, activitats escolars...
• Mantenir el funcionament habitual pel que fa a normes i hàbits, evitant caure en la sobreprotecció o satisfacció excessiva de demandes.
• D’acord amb la seva edat, fer-los coneixedors dels canvis que implica la nova situació familiar, per exemple si l’augment de despeses implica una reducció d’algunes activitats o privilegis.
• Mantenir una comunicació fluïda entre els pares sobre tot allò relatiu als fills.
• Facilitar i promoure, en qualsevol moment, el contacte del nostre fill amb el progenitor que no és amb ell en aquell moment.
• Acceptar que en alguns aspectes existiran diferències en les normes a cada casa, que no han de perjudicar els infants si hi ha coherència i estabilitat.
• Si existeixen desacords, evitar fer retrets de l’altre davant els fills o utilitzar-los com a canal comunicatiu. Quan no s’arriba a un consens, consultar algun professional que ens aconselli.

Si en voleu saber més

• “Todo doble o cómo divorciarse con buen humor”.

De Babette Cole. Ed. Destino.

• “Mis padres se separan: ¿Y yo qué?”.

De Françoise de Guibert. Ed. Mare Nostrum.

Toni Cerdà és psicòleg