ESTHER ESCOLÁN

La millor custòdia per a cada cas

Triar el millor règim de custòdia dels fills en cas de divorci no és una tasca fàcil. El sentit comú, la comunicació i l’estabilitat esdevenen factors clau

Infants amb dues cases / GETTY Zoom

Tot i continuar existint cert halo de fracàs personal quan hi ha un divorci, el que més amoïna l’ara exparella són els efectes que aquesta separació pot tenir en els fills: si seran capaços de pair-ho sense que els passi factura emocionalment, si no els afectarà a l’escola i en les seves relacions socials, si seran capaços d’entendre la nova situació, si s’avindran a les noves rutines, etc. En l’aspecte pràctic, als progenitors també els preocupa trobar la millor fórmula de custòdia per als fills en comú, al marge de patir per si cadascun serà capaç de continuar vinculat en el dia a dia dels nens sense perdre’s cap moment clau i tenint la certesa que acudiran a ell sempre que ho necessitin, tot i que ja no hi convisquin tots els dies de la setmana o el mes.

Si bé és cert que durant dècades la custòdia dels fills quedava reservada a les mares, i els pares optaven a un determinat règim de visites, avui en dia, gràcies a la creixent corresponsabilitat entre les parts, la custòdia compartida és la que sol ser més habitual, sempre que hi hagi una proximitat física -i comunicativa!- entre els pares, esclar.

ESTABILITAT I ANTICIPACIÓ

El règim de custòdia més adequat depèn de cada cas. I de l’edat dels fills, de la proximitat de les cases dels progenitors, de la relació que tinguin els adults, de les necessitats específiques de cada criatura, etc. Tenint en compte tots aquests factors, el que per a la terapeuta i orientadora familiar Sílvia Palou resulta fonamental és “que el temps que els infants passen en cadascun dels domicilis sigui prou llarg per poder connectar emocionalment amb la casa, sentir-se plenament a lloc, agafar les rutines i maneres de fer d’aquella part de la família i poder resoldre les situacions que sorgeixin”. Això significa evitar sempre que sigui possible uns canvis de domicili massa freqüents, que juguen en detriment de l’estabilitat que els infants necessiten per dotar de significat el dia a dia.

Cal evitar sempre que sigui possible uns canvis de domicili massa freqüents, que juguen en detriment de l’estabilitat que els infants necessiten per dotar de significat el dia a dia

En qualsevol cas, cal fer partícips les criatures de les noves rutines que vindran a partir d’ara. “És molt important ser tan clars com sigui possible perquè ells puguin fer-se a la idea com més aviat millor de com canviarà la seva quotidianitat”, apunta Palou. Segons l’edat dels infants, “és aconsellable -continua- marcar els canvis en un calendari, per exemple, perquè no estiguin sempre amb el dubte d’on i amb qui estaran”. La terapeuta familiar aconsella també “ser tan conservadors com sigui possible en els pactes”, cosa que es tradueix en no fer massa canvis. “Les casuístiques que poden dur a demanar canvis a l’altre poden ser d’índoles diverses i quan s’entra en aquest joc de favors és probable que es generin deutes que no ajuden a la bona harmonia, a més de desequilibrar la rutina dels fills”, destaca Palou.

En cas de no anticipar quina serà la rutina a partir d’ara, els fills podrien veure’s afectats. Al cap i a la fi, els canvis són factors d’excitació per a totes les persones, fet que s’aguditza en el cas dels nens. Saber d’avançada, per tant, què passarà “els permet poder fer-se un relat, visualitzar on seran al cap d’uns dies, quan tornaran amb l’altre progenitor, etc.”, diu Palou, un fet que de retruc “evitarà que quedin descol·locats pel fet de desconèixer què vindrà a continuació”.

INTEL·LIGÈNCIA EMOCIONAL

De la mateixa manera que cal consensuar el moment de comunicar als fills la decisió, al llarg del dol que comporta un divorci en el nucli familiar és important que els dos progenitors demostrin “una actitud emocionalment honesta, madura, constructiva i sense drames”, apunta la pedagoga i escriptora Eva Bach. “El compromís dels pares per transformar les seves pròpies emocions i remuntar és un magnífic diapasó per modular les emocions dels fills”, prossegueix, una virtut especialment important quan els fills es rebel·len contra la decisió dels pares d’haver-se separat. Molts cops, però, “contra el que els fills es rebel·len no és tant contra la separació en si i les dificultats que li són inherents, com contra el pes que els suposen les dificultats sobrevingudes per les actituds emocionalment immadures dels pares o la guerra oberta entre ells”, apunta Bach, que insta a tenir en compte que els fills, sobretot a partir de l’adolescència, “són capaços de comprendre les dificultats dels pares, especialment quan ells també se senten compresos en les seves pròpies dificultats, i veuen que els pares volen estar bé i fan el possible perquè ells també ho estiguin”.

Aquestes dificultats, sortosament, en el cas de la Maria i el Jordi, pares del Santi i el Pep, van diluir-se amb el temps gràcies al fet que els adults van decidir que el millor que podien fer pels seus fills era que els retrets que van sorgir amb el divorci fossin substituïts per una comunicació més fluïda. En el moment de separar-se, els nens tenien tres anys i un, respectivament, i pare i mare van decidir, almenys en primera instància, que els menors es quedarien amb ella i passarien amb el seu pare una tarda entre setmana i tots els dissabtes. Que ell visqués a gairebé 60 quilòmetres del que havia sigut el domicili familiar hi va jugar un paper decisiu. Al cap d’un any, el Santi i el Pep van començar a passar un cap de setmana de cada dos amb el Jordi, que els anava a recollir a escola els divendres a la tarda i estava amb ells fins diumenge, quan els petits ja sopaven a casa de la seva mare.

L’ADOLESCÈNCIA

Quatre anys després, el Jordi va traslladar-se amb la seva nova parella a la mateixa població que la mare dels seus fills, per la qual cosa va començar a plantejar-li l’opció de tenir la custòdia compartida de les criatures, un pas que finalment es va fer fa dos anys i mig, tot i la reticència inicial de la mare. “El Santi i el Pep ja feia temps que em demanaven que volien passar més temps amb mi i consideraven injust que només passessin amb mi una tercera part del temps que passaven amb la seva mare”, recorda el Jordi. “Juntament amb el fet que em perdia moltes coses del seu dia a dia”, això és el que més el va animar “a lluitar per aconseguir-ho”. Ara, amb 14 i 12 anys i quan tots dos ja han entrat en l’adolescència, “el balanç és 100% positiu, tot i que de dificultats, càstigs i demostracions de rebel·lia n’hi ha”, reconeix el Jordi.

Un dels aspectes inherents a aquesta rebel·lia quan hi ha un divorci pot ser l’amenaça recurrent dels menors de marxar a viure amb un dels dos pares, un xantatge emocional davant del qual els adults no han de claudicar. Tot i que a partir dels 12 anys, els pensaments i opinions dels infants són valorats als judicis per custòdia, això no significa que ja tinguin l’edat legal -i el seny suficient- per decidir amb qui dels dos volen viure. Al nostre país la legislació no permet prendre aquesta decisió fins uns anys més endavant, tot i que als 14 o 16 anys un noi o noia difícilment estarà prou preparat per prendre una decisió com aquesta amb garanties. Tal com alerta Eva Bach, “és molt difícil que pugui discernir clarament i objectivament què serà més favorable per al seu creixement, educació i benestar”. Se l’ha d’escoltar, se li ha de demanar el parer, preguntar-li com se sent, donar-li l’oportunitat de dir-hi la seva: “Però la decisió sempre és millor que la prenguem els adults i de comú acord, pensant en el bé dels fills i no en les nostres necessitats i problemes”, subratlla Bach.