09/04/2016

“Parlar sempre funciona”

3 min
“Parlar sempre funciona”

El més difícil de ser pare és dur la motxilla. No em refereixo a la dels llibres sinó a la que els pares passem als fills, carregada de problemes morals, sentimentals i existencials. No és fàcil detectar de quina manera passo aquesta motxilla al meu fill, cosa que és totalment inevitable. Però la meva lluita és que aquesta motxilla que li passo pesi com menys millor.

Quines altres coses et resulten difícils?

Et semblarà una bajanada, però veient-lo jugar a futbol pateixo més que veient com el Madrid guanya al Barça. No m’esperava que veure’l patir m’afectés tant, encara que sigui per bajanades.

I quines coses et resulten especialment agradables?

Doncs també veure’l jugar a futbol. La toca que t’hi cagues. Tinc molta sort. És molt bon xaval. Potser destacaria que, com que tenim personalitats molt diferents, em resulta relativament fàcil neutralitzar la seva frustració i la seva ràbia. En això hi ajuda el meu ofici, perquè no hi ha res millor que un bon acudit per relaxar qualsevol situació tensa.

Què et funciona bé amb el teu fill?

Parlar. És un tòpic totalment cert. Parlar sempre funciona. Ens va bé dialogar. Més que intentar arribar a pactes, a mi em funciona deixar que ell prengui les seves pròpies decisions, sense intentar pressionar-lo quan jo crec que no són les correctes.

Què teniu pendent?

Treu molt bones notes, és molt aplicat, però llegir li costa. I no és perquè no ho vegi fer a casa. Tampoc me n’he sortit amb els còmics. Impossible.

I tele? Què us agrada mirar junts?

Hora de aventuras, tot i que últimament els capítols s’han tornat molt foscos i recargolats: hi ha imatges molt dures. Una que ens encanta és Clarence, que explica la vida d’un nen normal. És fantàstica. ¿Saps quin llibre li encanta? Les putes receptes de la iaia! Com que li agrada feinejar a la cuina amb la seva mare, sempre està mirant aquest llibre.

Però si està ple de paraulotes!

Justament per això. Això que a la portada d’un llibre, al títol, hi aparegui la paraula puta el té al·lucinat. És fa un tip de riure. S’ha llegit el llibre de punta a punta. Riu sol.

Parlant de llibres amb paraulotes, li regalaries Siri, cómeme los huevos...

Segur que sí. Avui els nens parlen de manera diferent de com ho fèiem nosaltres. El meu fill està molt ben educat, però no podem oblidar que és de l’Hospitalet. Té una manera curiosa d’insultar. Diu hijodeputamadre. Com t’ho has de prendre?

Bé, suposo.

Els temps canvien. Ara ens sembla normal parlar amb els fills, però abans no era tan normal. Pensa-hi. Abans quan el teu pare et deia que volia parlar amb tu el primer que pensaves era: “Què he fet?”

Sempre era per renyar-te.

Això ja no és així. A vegades el meu fill em pregunta: “Com t’ha anat el dia?” Jo no ho havia preguntat mai. I a vegades li dic: “Doncs, mira, no gaire bé”. Aquesta sinceritat, aquesta mena de relació, és completament diferent de la que tenia amb el meu pare.

Acaba amb una anècdota.

Un dia tornaven de colònies amb l’escola. Érem un grup de pares comentant amb els nens com els havien anat les coses, com s’ho havien passat, què tal el menjar i tot això. Llavors una mare va preguntar: “I les habitacions, què tal?” I el meu fill va respondre: “Una merda perquè havíem de dormir junts nens i nenes. Als de cinquè ja els han deixat dormir separats però a nosaltres no i és un rotllo tot això de canviar-se dins del sac de dormir”. Llavors, la mare va respondre amb ironia: “Ui, nens i nenes junts...” I el meu fill li replica molt seriós: “Tranquil·la, senyora, que els de quart encara no follem”.

stats