OLGA VALLEJO

Pares que pressionen els fills

A l’esport i a la vida la canalla necessita eines, no exigències

Pares que pressionen Els fills / FOTO: MARC ROVIRA Zoom

Possiblement tothom estarà d’acord que els pares i les mares fan el que creuen que és millor per als seus fills, però la bona intenció no garanteix que l’encertin. Acompanyar les criatures perquè assoleixin els seus objectius, donant-los suport i animant-los a esforçar-se és l’ideal. Tot i així, no deu ser tan fàcil quan els pares reconeixen que algun cop s’han passat i han pressionat excessivament els seus fills.

El Salva, l’Àngels, el Miquel, la Rosi, la Maria Gràcia i el Juan són un grup de pares que es reuneixen cada divendres en un bar de Cerdanyola mentre els seus fills de 15 anys entrenen al Parc Esportiu Municipal Guiera. Tots coincideixen que el bàsquet els ajuda a ser millors persones: “Ells aprenen uns valors que els serveixen per a la vida. Els poden aplicar encara que no hagin de competir”, explica el Juan. Segons la Maria Gràcia, l’esport és tota una experiència: “El bàsquet els ajuda. A hores d’ara ja saben que a la vida hi ha fracassos i que han d’aprendre dels errors”. I l’Àngels afegeix: “L’esport serveix per educar els nens i els pares, tots aprenem”.

Al principi de la temporada el club de bàsquet Tanino Cerdanyola fa una reunió en què es parla de valors i de donar exemple als xavals, i el Miquel reconeix: “Està molt bé perquè ens ajuda a fer que tots tinguem clars quins són els objectius. De vegades no som prou conscients que el comportament dels pares és un exemple per als fills. Una vegada vaig insultar els contraris. Em va caure la cara de vergonya, em vaig disculpar i el millor és que mai més ha tornat a passar”.

L’EXEMPLE ÉS CLAU

Carlos Romera Martín, tècnic dels cadets, valora molt positivament aquesta reunió, en què s’estableixen les bases: “Deixem clar que els entrenadors som els professionals que ens fem càrrec de la part tècnica i tàctica. Els pares són un pilar fonamental, els han de donar suport, ànims, acompanyar-los a les verdes i a les madures, i sobretot han de valorar el seu esforç”.

“Quan fan de representants, àrbitres, psicòlegs o entrenadors, l’esport deixa de ser la millor escola per aprendre i els pares comencen a restar”

Pep Marí - Cap del departament de psicologia de l'esport del CAR

Carlos Cebrián, director esportiu de l’Atlètic Sant Just Club de Futbol, diu que l’actitud de l’entrenador és el referent, que acaba condicionant el que fan els pares i els nens: “De mica en mica tots respecten els valors i la manera de fer de l’entrenador. Per a nosaltres l’educació i el respecte són fonamentals. El criteri que segueix el club a l’hora de triar els entrenadors de base és que primer sàpiguen educar i que després ensenyin a jugar”.

PARES QUE FAN DE PERSONES

El psicòleg Pep Marí, cap del departament de psicologia de l’esport al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat, assegura que quan els pares adopten rols diferents dels de pares, “quan fan de representants, àrbitres, psicòlegs o entrenadors, l’esport deixa de ser la millor escola per aprendre i els pares comencen a restar”. L’entrenador Carlos Romera afegeix que si s’exigeix més del compte als fills o se’ls sobreprotegeix, els fills han de suportar massa pressió, poden angoixar-se o avergonyir-se de l’actitud dels seus pares “i, sens dubte, això repercuteix en el joc: ho fallen tot”.

El grup de pares coincideix que no volen pressionar els fills. “El que volem és motivar-los -explica el Juan-, que s’impliquin i vulguin millorar. Per a nosaltres el que val és l’esforç, si han jugat com un equip, anant tots a l’una. El menys important és si han guanyat o perdut, el que valorem és l’esperit de superació. Volem que acabin contents i satisfets amb la feina que han fet. I si a sobre guanyen, millor”. El psicòleg Pep Marí aconsella que els pares es fixin en l’esforç i en la progressió dels nens, no en els resultats: “No s’ha d’exagerar el resultat aconseguit, ni s’ha de relativitzar l’esforç, perquè et pots carregar l’autoestima. S’ha de trobar la mesura justa per emfatitzar l’esforç, que és l’única cosa que depèn exclusivament dels xavals”.

PART DE L'EQUIP

Segons Pep Marí, cap del departament de psicologia de l’esport al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat, els pares també formen part de l’equip, però només han de fer dues feines: “Suport emocional incondicional i vetllar per uns hàbits sans, compatibles amb el rendiment esportiu: un bon descans, una bona alimentació i compaginar l’esport amb els estudis”.

A tot això, són quarts de deu del vespre i acaba la trobada setmanal d’aquest grup de pares, que ara han d’anar a recollir els fills. A la sortida parlem amb l’Adrià. Té 15 anys, però juga al primer equip, és cadet A interterritorial i la temporada passada van ser subcampions de Catalunya. Ens explica que amb el temps aprens a gestionar tot el que sents des de les grades perquè no interfereixi en el joc: “Al principi, quan queden 5 segons i sents crits de pares dirigint la jugada t’atabales. A vegades tens ganes que callin. Ara, quan passa els hi dic. Tinc clar que qui en sap i ens guia és l’entrenador”. La seva mare, la Rosi, diu que tot i que l’Adrià juga al primer equip, a casa li recorden que això no és per sempre: “S’ha d’esforçar per mantenir el que ha aconseguit i seguir millorant”.

ESCOLES EXIGENTS

La Maria i el Joan porten els seus tres fills a l’Escola Aula, un centre educatiu que s’enorgulleix d’intentar obtenir el millor dels seus alumnes, desenvolupant al màxim les seves capacitats amb una elevada exigència personal i posant gran èmfasi en els valors de convivència i respecte. El Joan va estudiar al mateix centre, per tant, coneixen el programa que ofereixen i l’èmfasi que posen en la cultura de l’esforç. La Maria explica que els seus fills ho viuen bé, tant el Daniel (9) com la Irene i la Clara, bessones (4): “Van contents a l’escola, aprenen i es diverteixen. Hem triat aquesta escola perquè creiem que tindran la millor formació i que els farà estar ben preparats per al món que han de viure després. És important que aprenguin a intentar fer el millor possible totes les activitats que hagin de desenvolupar”.

El psicòleg Sergi Banús, director del Gabinet de Psicodiagnosi de Tarragona, destaca la importància que té que els pares acompanyin els fills en aquest camí d’aprenentatges i que hi hagi un mínim de supervisió. “S’ha de conèixer bé els nens, les necessitats específiques que puguin tenir i les seves peculiaritats. Alguns són més visuals, d’altres més auditius... Se’ls ha d’exigir que estudiïn però també se’ls ha de donar eines que els ajudin a estudiar, i sobretot no se’ls pot exigir més enllà d’on poden arribar”.

La Maria reconeix que l’esforç escolar és extrapolable a qualsevol altre vessant de la vida: “Tot requereix un esforç, estudiar, aprendre, tocar un instrument, practicar un esport o tenir una família. Volem que ells acabin sent autosuficients, i tenint responsabilitats se senten més segurs”. Aquesta filosofia de l’esforç també la troben a casa. Hi ha d’haver certa sintonia entre el que es predica i el que veuen. Així, el psicòleg Banús recomana que els pares siguin coherents amb el que reclamen, “a més de la capacitat intel·lectual dels fills, l’important és l’actitud, l’entorn i la coherència”, conclou.