Pares de ficció. Històries molt reals
El cinema i el teatre aborden sovint les relacions entre pares i fills. Recentment ho hem vist al film ‘Un dia perfecte per volar’ i a l’obra teatral ‘Conillet’
Mentre les mares demanen temps personal de descans, perquè només en tenen uns deu minuts al dia, els pares sostenen que l’absència se substitueix per altres elements, com la mateixa natura o els amics. És la maternitat que demana ajut (lleis i tribu) i la paternitat tranquil·la, que sap que quan no hi és la criatura sempre té algú altre que l’acompanya. Són, de fet, els arguments d’una obra de teatre i d’una pel·lícula que han trobat en la maternitat i la paternitat el punt de partida per al seu fil argumental.
Com dèiem, en tot un dia una mare només té una mitjana de poc més de deu minuts per a ella mateixa. És la gran conclusió de l’actriu Clara Segura, que ho explica amb detall a l’obra de teatre Conillet, que es va representar amb gran èxit al Teatre Lliure. L’actriu protagonitza una reflexió sobre el paper de la dona en la societat en aquesta adaptació dirigida per Marc Martínez del text de Marta Galán El conejito del tambor de Duracell. El monòleg retrata, a través d’un viatge íntim, el dia a dia de totes aquelles dones que han de fer impossibles per conciliar la seva vida laboral amb la familiar.
En aquest sentit, el personatge de Segura, com a mare treballadora que afirma irònicament com ha sigut d’important per a les dones que entressin al món laboral per aconseguir treballar encara més, proclama que “sense tribu i sense lleis, criar és una extorsió”. Com va explicar el director de l’obra, Marc Martínez, a la secció Play d’aquest diari: “La societat, els homes, el meu pare, jo mateix, tenim un compte pendent amb la dona, i d’això és del que parla aquesta obra. Quan vaig llegir el text em va commoure profundament, em va tocar molt i em va fer plorar”.
DE MARES I PARES
DE MARES I PARESAl seu torn, Marc Recha ha dirigit l’actor Sergi López i el seu propi fill, Roc Recha, a la pel·lícula Un dia perfecte per volar, en què l’absència del pare se substitueix per la presència de la natura, d’un amic (representat per Sergi López), d’un arbre i de tots els elements amb els quals interactua la criatura, inclosa una abella.
El film de Recha reivindica el paper educador de la societat, centrat sobretot en la natura que tenim a l’abast, prop dels nuclis urbans, però que s’oblida, gairebé com si patísssim biofòbia, en el sentit que criatures i adults ja no saben què fer-hi quan hi van. En canvi, el Roc no para de jugar amb el seu estel, que s’embolica constantment en els llentiscles, en els bargallons i altres arbustos propis del Parc Natural del Garraf, dels quals l’amic Sergi, vestit d’espeleòleg, l’ajuda a desenredar-lo. “Les criatures desprenen una llumeta pròpia, que et crida perquè t’hi acostis”, comenta el director del film, Marc Recha, que sosté que la criatura obté la seguretat en ella mateixa quan sap que hi ha algú al seu costat.
“La pel·lícula reflecteix la paternitat volguda i desitjada, que és arreu, i que acompanya l’infant perquè creixi segur”, diu el director. En aquest sentit, la pel·lícula divergeix d’altres de la història del cinema en què el pare és una figura castradora. “He partit de la meva pròpia experiència com a pare i del conte oral que he anat construint al meu fill mentre el porto amb cotxe a l’escola, i del qual ja anem pel capítol deu mil no-sé-quants”.
Aquesta història teixida en la vida real entre pare i fill es trasllada també a la pel·lícula, un cant a la relació paterno-filial. “Al Roc li havíem explicat tot el guió com si es tractés d’un conte. En tenia tota la informació, però, de sobte, aquelles veus que fa el Sergi, que interpreta el conte a la seva manera, el despisten fins que acaba fent-se venir bé les paraules per portar-lo al propi terreny de la seva comprensió”. “La transmissió oral dels coneixements es basa justament en aquests principis, als quals cadascú hi afegeix coses de collita pròpia”, diu Recha. En el fons és la història que narra el film: per fer volar l’estel, l’infant necessita l’ajuda d’un adult, tot i que aquest adult només l’acompanya. I això crea una seguretat en el nen que li permet fer volar l’estel o -la clau de volta- la imaginació.
