LAURA PINYOL

Pares actualitzats i al dia

Encara que el coneixement dels adolescents en qüestions com les noves tecnologies pugui superar el dels pares i mares, cal recordar sempre que els adolescents són just això, adolescents. I encara han d’afinar el seu criteri

Pares actualitzats i al dia Zoom

Si sou pares i mares amb fills adolescents heu de saber que tracteu amb la primera generació de nadius digitals. Nens i nenes que han crescut veient i testant com s’utilitza un telèfon intel·ligent d’última generació totalment tàctil, com es fa anar una tauleta o com funciona un portàtil. És a dir, tota la seva vida -tota- han conviscut amb aquests dispositius que encara considerem noves tecnologies. Per això, per a aquesta generació les noves tecnologies són les de tota la vida.

Davant aquesta fractura, els pares viuen com un daltabaix els usos sovint limitats que en poden fer ells i la infinitat de recursos que poden trobar-hi els seus fills. Juanjo Fernández, consultor pedagògic i divulgador, és l’autor entre d’altres del llibre '30 manaments per tractar amb adolescents' (Claret, 2015). Algunes de les advertències de punt de partida que s’hi poden llegir són: “Comptaràs fins a 10... o fins al número que calgui; evitaràs dir-li el que tu feies a la seva edat, si no és que t’ho pregunta; recordaràs que l’adolescent fonamentalment menja, dorm i s’arrossega”. Valgui com a preàmbul per recordar que la distància que separa pares i fills en aquesta edat és sempre un xoc.

ASSUMIR LA INSEGURETAT

El psicòleg i psicoanalista del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya Román Pérez Burin ho situa en la normalitat: “Mai ha sigut fàcil per als pares criar i conviure amb els seus adolescents”. Amb els canvis corporals fruit de la maduració sexual “comencen els processos d’autonomia i construcció d’una identitat pròpia”. Per més que ens costi d’acceptar, “el nen deixa de ser nen: acaba una etapa i en comença una altra”. Per això cal no ser catastrofistes. L’únic que ho fa diferent avui és que “bona part d’aquest procés es fonamenta en el camp de la imatge digital i les xarxes socials”.

Fernández recorre escoles fent xerrades adreçades a pares i mares sobre com han d’afrontar la irrupció dels mòbils i la seva llibertat de navegació i exploració, per exemple en el moment que els fills comencen a tenir un terminal propi. Assegura que sovint li demanen xerrades sobre “els perills d’internet” i sempre diu “Aquesta no la tinc” perquè, al seu parer, “és una manera molt negativa d’aproximar-se a les TIC”. El que sí que hi ha, però, és “desconeixement i inseguretat” dels pares, que cal reconèixer i abordar.

I com es fa? Per començar, cal “abandonar complexos de superioritat i d’inferioritat, actuar amb prudència i humilitat, i sempre, amb criteris”, recomana Fernández. “No es pot ser pares penell, que giren amb el vent del corrent del moment, sinó pares brúixola, que tenen un nord clar i la determinació d’arribar-hi”. Per la seva banda, Genís Roca, expert en transformació digital i president de la consultora RocaSalvatella, recorda: “Com a pares, la majoria dels usos que critiquem dels nostres fills ens els han vist fer a nosaltres. Els diem «A taula no es treu el mòbil», però nosaltres el traiem...” És com la política o com ensenyar l’hàbit de la lectura, el hàbits que s’adopten són “els models de casa”. Una altra regla d’or són les pautes: “sempre val més pactar-les que no pas imposar-les” i tenir clar que s’han de basar “en l’exemple que es dona”.

RECORDES COM ET SENTIES?

“Recordaràs com et senties tu quan eres adolescent” és un dels manaments que Fernández considera bàsic. El que feien els pares i mares no té importància, perquè el món ha donat moltes voltes -“el què fèiem nosaltres i el que fan els nostres fills s’assembla poc, o gens”- però “com ens sentíem, s’assembla molt”. I quines són aquestes respostes? Doncs, per exemple, “què ens feia molt feliços o què ens feia molta ràbia”. Es refereix a l’exercici d’intentar fer memòria: “Les noves tecnologies segur que també ocupaven un espai en les discussions amb els pares: també teníem problemes amb el telèfon fix!, qui no recorda els «què fas tanta estona al telèfon?» o «com es nota que no el pagues tu»”.

Per això, Juanjo Fernández planteja als progenitors la fórmula de les 5C: coneixement, confiança, comunicació, compromís i celebració (“perquè hem de viure la nostra paternitat amb alegria i sentit de l’humor!”). Vinculat amb aquest últim aspecte, Genís Roca fa una consideració: “Posar focus en els tipus d’usos”, és a dir, distingir i premiar “el per a què ho fas servir” i no pas “el temps d’ús”, perquè és molt diferent “estar dues hores a l’ordinador mirant els resultats de la sonda Cassini a Mercuri que vint minuts jugant al Candy Crush ”.

Juanjo Fernández planteja als progenitors la fórmula de les 5C: coneixement, confiança, comunicació, compromís i celebració

En aquesta mateixa línia s’expressa Pérez Burin quan adverteix de la necessitat dels més joves “de comptar amb l’ajuda dels seus pares i dels adults que els envolten però en funció d’acompanyants, no de directors de la pel·lícula”. Cal recordar que pares i mares segueixen sent “un pilar fonamental en la construcció psicosocial de l’adolescent, una referència vital imprescindible a través d’un vincle que és exclusiu, encara que variï”. Això el que requereix dels pares és “que estiguin més disposats que mai a escoltar, que s’abstinguin de fer discursos llargs i argumentacions, i que estiguin més predisposats a fer preguntes que a donar respostes”.

En els usos de les noves tecnologies i partint d’aquesta missió d’acompanyament, Roca proposa a pares i mares “ensenyar a tenir criteri”. “Què es pot creure i què no i per què” de tot allò que l’adolescent trobarà a internet o “com discriminar que una cosa és fiable o no”, ja sigui per la URL, per l’autoria o pel nombre de visites. Aquesta idea de “sospitar de la font, tenir esperit crític i confirmar si el que s’ha rebut és correcte li anirà bé no només per navegar per internet, sinó també per llegir la premsa, mirar la tele o escoltar un company de feina”.

REFERENTS QUE CANVIEN

Pérez Burin també fa notar una altra consideració. En l’adolescència, “la caiguda de dalt del pedestal també és un xoc per als adolescents: pares i mares deixen de ser fantàstics, omnipresents, els que ho saben tot, per ser persones amb limitacions, defectes, errors i incongruències”. I d’aquí deriva una sorpresa que, molt sovint, els adults no detecten com un punt feble: “Descobreixen que els pares també tenen les seves pors”.

I la por s’il·lustra, sovint, amb aquestes pantalletes que connecten milers d’adolescents amb altres adolescents, amb modes que van de punta a punta del món, reptes virals, jocs, aplicacions que serveixen per reproduir a l’instant la vida íntima i fonamentar una existència basada en la construcció de la pròpia imatge i la constant aprovació dels altres. “Que tinguin criteri propi i puguin processar i analitzar tota aquesta informació és la feina d’acompanyament que han de fer els pares”, diu Pérez Burin. La clau de volta, com en tot, és teixir confiança, crear espais de comunicació i confiar en la certesa que aquesta etapa també passarà.