Família 05/08/2017

Nens escapistes: cames, ajudeu-me!

Entre els 12 i els 18 mesos, quan les criatures comencen a caminar, els pares i mares han de multiplicar l’atenció i afegir dos ulls al clatell per tenir controlats els petits. Sempre és difícil, especialment amb els nens escapistes

6 min
Nens escapistes: cames, ajudeu-me!

O escàpols. Esmunyedissos. Que s’escapen, s’escapoleixen. Desapareixen, es fan fonedissos. Fugen. Se’n van. Marxen. A la francesa. Corrents. Pam. Ja no hi són. De sobte, tot d’un plegat, alguna cosa els crida l’atenció -els atrau, literalment- i ja els has vist prou. Bye-bye, hasta otro ratito. Eh? Et gires un segon a fer el que sigui -bades- i s’han esfumat. On s’ha ficat, l’atleta? Ah, allà. Uf. Al racó més recòndit, més amagat, menys visible. Comença una nova persecució i un nou intent que el fugitiu s’aturi. Alto! I toca tornar a patir per un atropellament que, per sort (miraculosament, potser), no es produirà. David Copperfield o els protagonistes de La gran evasió són uns aficionats al costat de la criatura fugissera, i qualsevol joc d’escapada en viu, una imitació. Els progenitors es transformen en caçadors o guardaespatlles amb un ull estràbic sempre damunt del vailet que tendeix a fugir i amb les cames preparades per fer un esprint en el moment més impensat. On para, el corredor?

La pregunta de sempre: què passa? L’hi formulem a la pediatra mediàtica de l’hospital alacantí Vithas Medimar, mare de dos nens, escriptora de dos títols supervendes i conferenciant Lucía Galán (Lucía, mi pediatra), amb milers de seguidors a les xarxes, que ha plantat cara a Javier Cárdenas per la poca-soltada de les vacunes i l’autisme, i que dona al Criatures pautes davant l’escapisme infantil: “Entre els 12 i els 18 mesos és l’etapa normal en què el nen comença la deambulació, comença a caminar -explica- i és quan et trobes o amb nens dels que jo en dic nens buda (que són aquests nens que els deixes assegudets i aquí es queden, i somriuen i obren la boca, i poc més) o amb els nens sargantana, que en el moment en què comencen a caminar ja no paren”. I sovint aquests últims se’ns escapen a la més mínima, tan aviat com en detecten l’oportunitat, en “aquesta fase exploradora a partir dels 15-18 mesos (i sobretot a partir dels dos anys, que és quan ells tenen la necessitat de descobrir món)”.

Què s’hi pot fer? “Doncs tenir mil ulls, o sigui, mil ulls, mil mans i tota la cura que puguem, perquè, justament, el pic d’accidents infantils es produeix en aquestes edats: entre els dos i els tres anys. Sembla que quan comencen a caminar, als 12-15 mesos, n’estem molt, molt, molt pendents. Als dos anys, en canvi, ens relaxem una mica perquè els veiem més independents”. No només marxen, sinó que molts, a més, no volen donar la mà. Són indomables. Hi ha solució, doctora? “La veritat és que no: a aquestes edats, no. Per molts raonaments que tu intentis fer-li dels perills als quals se sotmet si arrenca a córrer, el nen, a aquesta edat, no és capaç d’enllaçar tots aquests arguments i treure’n una conclusió lògica. Llavors és a força de contenir-lo, d’agafar-lo de la maneta, d’ensenyar-l’hi -això, no; això, no; això, no; això, sí-, de celebrar sempre cada èxit que aconseguim amb ell”.

Corretges que minen la seva autoconfiança

La facultativa asturiana té una opinió clara -diàfana- sobre les corretges que lliguen curts els infants fugitius: “No m’agraden gens, això va una mica en contra de la mateixa naturalesa del nen. Arriba un moment que el nen és prou madur per començar a caminar, i llavors s’aixeca i camina. A aquests mecanismes de retenció o de contenció no els trobo el sentit més enllà de la comoditat de la persona que el passeja, sincerament”. Toca empaitar-los, no lligar-los: “¿Que durant 12 mesos de la criança del teu fill, que està en aquesta època, estàs esllomat? Sí. ¿Que sortir a fer una passejada acaba sent com gairebé anar a la guerra? Sí. ¿Que tornes esgotat? Sí. Però forma part del viatge en què ens hem embarcat”. ¿I com ho descodifica, el nano, que el duen amb arnès? “El confonem una mica. En cap moment porta ell el control: s’acostumarà al fet que sempre hi haurà algú que el controli”. Les corretges, diu, “per als gossos”.

NO ÉS NO

Ordres breus i límits sagrats, recepta Galán: “Es tracta de llançar missatges curts, concisos, ferms, sense gaires explicacions, perquè ells no tenen la capacitat, encara, de gestionar tota aquesta informació. Reforçar tots els comportaments bons i positius que facin, i establir uns límits molt clars, encara que siguin pocs, per garantir-ne la seguretat. Però, quan són tan petits i tenen aquest afany explorador i aquesta ànsia per sortir corrents, hem de tenir mil ulls i aguantar l’estirada fins als tres anys, tres anyets i mig, en què ja són capaços de raonar molt més i de valorar el perill”. Convé, sosté, traçar una línia vermella: “El secret, justament, és ensenyar-los les situacions en què no es pot sortir corrents i les situacions en què sí que sortirem corrents, i no només ell, sinó tu també, i jugareu a tocar i parar”. No cal que sigui un prat ni un parc: pot ben ser un carrer de vianants, els deixarem caminar al seu aire, però amb el papa o la mama trepitjant-los els talons i transmetent-los confiança.

Ara bé: com diria Pedro Sánchez, “no és no”: “El missatge ha de ser molt clar. No estem coartant la seva llibertat; al contrari: anem marcant-li uns límits per garantir la seva seguretat i que sàpiga fins on pot arribar. Són missatges molt curts i molt directes, i quan tu estàs posant aquest límit, per descomptat, no has d’alçar la veu ni enfadar-te, però sí que has de tenir cert gest seriós perquè el nen identifiqui que això és important. Els nens identifiquen les situacions a través, moltes vegades, del nostre llenguatge no verbal o fins i tot de l’entonació que utilitzem”. Mà dura? “No es tracta de passar-nos el dia amb el no a la boca, que, de vegades, és la sensació que tens amb aquests nens. Caldrà buscar espais i entorns on el nen pugui expandir-se i córrer i passar-s’ho bé, i sentir aquesta llibertat que ell necessita, però, quan la seva seguretat està en perill, això és innegociable”. I en acabat l’hi raonarem. “És veritat -admet- que és una etapa en la qual et sembla que estàs donant ordres tot el dia, però d’això es tracta: segurament, educar els nostres fills és la tasca més difícil a la qual ens enfrontarem mai”.

ARTEFACTES AMB RODES, BENVINGUTS!

Confirmat: “Primer: és superdivertit, i això ja és molt positiu. O sigui: que el nen es diverteixi i rigui i faci una miqueta d’exercici sempre és positiu. L’única cosa que hem de controlar és que això ho fem en un lloc on sapiguem que no li passarà res. Però esclar que sí: és fantàstic, estimula el seu desenvolupament psicomotor. El nen s’ho passa bé, hi ha tricicles i motos i bicicletes absolutament adaptades i homologades en funció de l’edat...” Motoritzats cada dia, però, tampoc: “Que no sigui sempre igual perquè si no el nen s’acomoda i es nega a caminar, i llavors passa de la moto als bracets i dels bracets a la moto perquè es nega a fer una altra cosa”.

Cal variar, doncs. “Sí, això: anar canviant d’activitat i, sobretot, insistir en la seguretat, perquè els accidents infantils són la primera causa de mortalitat infantil en aquestes edats. Les dades ho confirmen. És una responsabilitat molt gran, la que tenim, i el primer que hem de valorar per sobre de tota la resta és que sigui un entorn segur”.

No trobo el meu fill per enlloc. Què faig?

Li ha passat a tothom un cop o altre: perds o creus que has perdut la criatura i el món et cau al damunt. Calfreds. Sentir-se culpable d’haver badat; per un whatsapp, potser. “Terrible”, s’exclama la doctora, i recomana raó (fredor i càlcul), no pas emoció: “El primer, mantenir la calma. És difícil, però bé: el primer és mantenir la calma perquè, si ens posem histèrics, actuarem molt més lentament i molt menys eficaçment. Cal actuar ràpidament, o sigui, fer una batuda ràpida del lloc on ets i si, per exemple, ets en un lloc on hi ha piscina, on hi ha mar, etc., anar directament als llocs on no pots esperar ni tres segons”. Abans de res, per tant, detectar tots els focus de perill propers i desplaçar-nos-hi corrents. I si no apareix, Lucía? “Un cop vist que a la piscina no hi és, que a les vores del parc no hi és -ets en un centre comercial: als ascensors, a les escales mecàniques...-, doncs llavors ja és cridar-lo. El nen, probablement, estarà entretingut aquí ajupidet jugant amb alguna cosa; quan senti el seu nom, aixecarà la vista. I creuar els dits”.

stats