T.G.

Mestres jubilats. Nova vida fora les aules

Què fan els mestres l’endemà de la jubilació? Troben a faltar l’escola mentre encoratgen els nous mestres a encarar els temps que els toquen viure, molt diferents dels seus

Mestres jubilats Nova vida fora les aules / FOTO: TJERK VAN DER MEULEN Zoom

A la Montse Roig, l’endemà de la jubilació de l’escola de primària, l’esperava una néta de pocs mesos, la Mireia, per cuidar. “Va anar lligat: em vaig jubilar just quan la mare, la meva jove, tornava a la feina”. Així que el matí en blanc no el va passar. Tampoc no temia tenir hores sense res programat. “No, no, perquè el curs anterior a la meva jubilació vaig anar redactant un diari en què m’acomiadava de l’escola, com si diguéssim”.

En el dietari, la Montse explicava com havia viscut les dates escolars més assenyalades. “Vaig començar-lo sense pensar que, al final, es convertiria en una peça tan cabdal, perquè va ser el canal que em va fer sentir que havia acabat una etapa i que se n’iniciava una altra sense enyorament”, continua explicant la Montse. Té la néta al costat, la Mireia, que va rosegant i trossejant pa. “Té la psicomotricitat fina molt avançada”, diu l’àvia.

És clarament un comentari de mestra. La Montse observa els néts amb la mirada que només una especialista en educació pot fer. Amb el germà de la Mireia, el Martí, la Montse hi fa experiments científics, que és l’àrea especialitzada de l’àvia. Segons la Montse, “és ben curiós veure com nens i nenes són tan diferents”.

Ho afirma segura perquè ho veu en els néts, però també en la seva feina. “Jo aplicava un mètode amb els conflictes entre nenes que recomano als mestres d’avui”. Feia que les implicades en parlessin perquè s’expliquessin què passava, i també els ho feia escriure, damunt d’un paper. “Una vegada, vaig arribar a aconseguir que una nena m’expliqués que es ficava amb una altra perquè no li havia agradat una situació que li va passar a P3 amb l’altra!” La Montse ho diu encara sorpresa, perquè “eren nenes grans, però són així, s’ho guarden, i ho fan gros per dins; d’aquí que trobi tan important parlar-ho i expressar-ho tot en un paper i oralment”.

Feia que les implicades en parlessin perquè s’expliquessin què passava, i també els ho feia escriure

Els nens, en canvi, “no són tan complicats”, però “són més desendreçats, per exemple”. Són generalitzacions que fa la mestra jubilada, basades en la seva experiència.

ENYORANÇA

Mentrestant, el mestre jubilat Jaume Cela diu i repeteix que troba molt a faltar l’escola. “El contacte diari amb els nens i les nenes i la companyia de la gent del claustre i de la resta de l’escola”. Tant és així, que en Jaume hi va un dia a la setmana per fer-hi treball voluntari. “Les persones que em coneixen acostumaven a dir-me que durant el temps de jubilació podria fer moltes coses. I és veritat, no he parat ni un moment, però el que m’amoïnava no és què podia fer, sinó què deixava de fer”.

Quan algun mestre li demana consell, en Jaume els demana que “no oblidin que tenen un contracte firmat amb cada nen i cada nena a qui han d’acompanyar en el procés de descobriment del món”. Així doncs, per a Jaume Cela, “la relació educativa s’inscriu en el terreny de l’ètica, de treballar per trobar respostes a les necessitats que ens plantegen aquelles persones de qui, d’alguna manera, som responsables”.

Per aconseguir-ho, malgrat tots els malgrats amb què es puguin trobar els mestres, “els recomano que treballin en tres línies: 1) donar valor al coneixement, 2) ser bona gent, 3) preocupar-se pels altres i mirar de ser feliços. I, una quarta, una bona dosi de passió en l’exercici de la seva feina i no perdre el bon humor”.

Per la seva banda, la Montse Roig encoratja els mestres a no defallir. En Jaume Cela hi assenteix i opina: “El que és fonamental no ha de canviar: saber escoltar, potenciar la col·laboració, aprendre a callar perquè els nens i les nenes tinguin més temps per conversar i fer-se seu el coneixement. Respectar l’activitat més sagrada dels infants: el joc; consolar-los quan convé i exigir-los sense humiliar-los mai. Ajudar-los a entendre que l’error està en la base de la creativitat humana i que a l’escola podem equivocar-nos sense por a ser sancionats; conjugar el verb estimar... i donar sentit al present, un present que pot contenir el passat com a memòria i el futur com a esperança”.