Així fa de pare
Fermín Bocos

“L’autoritat no es pot imposar”

Fermín Bocos és periodista, escriptor i pare de la Cristina, l’África i l’Alejandro, de 38, 34 i 22 anys. Home amb un currículum molt extens, analista polític en diversos mitjans, ara publica ‘Viaje a las puertas del infierno’ (Ariel). És membre de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències de la TV

“L’autoritat no es pot imposar” / FOTO: PERE TORDERA Zoom

Vaig néixer en un paratge idíl·lic, a les muntanyes de Cantàbria, molt a prop d’on neix l’Ebre, en unes muntanyes que dos mesos i mig a l’any estan cobertes de neu i tota la resta hi ha verd per totes bandes. I una mica més enllà, intuït, el mar. Ara bé, malgrat el meu origen càntabre, em considero mediterrani perquè vaig venir a estudiar a Barcelona i aquí hi vaig viure molts anys.

En què t’has esforçat, com a pare?

He intentat que els meus fills viatgessin i que coneguessin llocs que jo, per les circumstàncies de l’època en què vaig ser petit i jove, no vaig poder visitar. Per als espanyols de la meva generació viatjar era inimaginable. Viatjar era privilegi només d’una minoria. Vivíem en un món claustrofòbic. La dictadura mantenia els espanyols tancats al sud del Pirineu. Els meus fills, en canvi, sí que han pogut viatjar molt. De fet, les meves dues filles viuen a Anglaterra. I els meus dos néts són novaiorquesos, van néixer allà.

Heu viatjat junts?

Molt. He volgut que coneguessin els escenaris de la Grècia clàssica, des de Micenes fins a Delfos o Troia. I també Roma. I les grans catedrals gòtiques d’Europa. Tot això ho hem vist junts. Jo tot això no ho vaig poder fer, però ¿han sigut ells més feliços del que vaig ser-ho jo vivint a les muntanyes? No sé si això es podria mesurar. Sí que et puc dir que vaig ser molt feliç i que al final el que un nen conserva és l’afecte dels pares, dels avis. Jo, però, vaig tenir la desgràcia de perdre els pares relativament d’hora i potser per això he idealitzat els seus records.

Els teus fills ara ja són grans. Què hauries fet diferent?

Una cosa de la qual no em puc sentir gaire satisfet té a veure amb la meva professió. Treballant a la ràdio sovint he tingut feines nocturnes, com quan presentava Hora 25 a la SER, i això fa que tinguis uns hàbits una mica al marge de la teva pròpia família. Però he tingut la sort que en la nostra vida familiar no hem tingut conflictes greus i no ha sigut necessari fer servir la meva autoritat.

Parla-me’n, de l’autoritat.

En una família el principi d’autoritat no es pot imposar, ni es pot explicar als fills. És el resultat d’una suma d’afecte i de respecte. L’autoritat la tens o no la tens, és com el carisma. L’autoritat te l’atorguen els fills.

Algun consell per mantenir una família unida.

No ho sé. No hi ha dues famílies idèntiques. Hi ha un factor essencial que és la salut. També la situació econòmica és molt important per mantenir una família unida, i en això no ens podem enganyar. En una família afectada per la crisi, amenaçada per la pobresa, resulta més difícil mantenir l’equilibri suficient, la calma i el respecte mutu. Hi ha famílies que han de malviure amb la pensió dels avis. La crisi ha fet que es tornés a situacions com les de la postguerra, amb famílies en què conviuen tres generacions perquè no es poden permetre cap altra cosa. Per força tot això crea moltes tensions.

Com podem millorar l’educació dels fills?

Tornant a les humanitats. I t’ho dic jo que vaig estudiar ciències. No podem perdre la connexió amb la cultura de la qual venim, que és la cultura clàssica. Tornar a les humanitats no és un caprici. És d’on venim.

Proposa una mesura concreta.

Caldria que en els primers anys de l’escola fos obligatòria una hora diària de lectura en silenci. Faig classes a la universitat i estic convençut que hi ha alumnes d’últim curs de periodisme que no coneixen bé el significat de les paraules que fan servir. Cal que els nens llegeixin més. De veritat, no hi ha dreceres. L’única manera d’accedir al coneixement és l’esforç.