Lluïsa Balaguer Guilabert

He de ser pare… i ara què?

He de ser pare...i ara què? / FRANCESC MELCION Zoom

S'ha parlat moltíssim sobre maternitat. S'han escrit milers de llibres sobre l'experiència de ser mare. En canvi, encara se sap i es parla molt poc sobre el que experimenta l'home en afrontar l'experiència de ser pare. En l'actualitat, el pare ocupa cada vegada més un lloc en la primera línia de la criança respecte de generacions anteriors. La implicació en la tasca de criar els fills suposa un nou rol socialment adquirit que no havia estat ocupat per l'home en milers d'anys d'evolució. Molts pares se senten aclaparats, sense referents sobre el que se n'espera, especialment si han tingut relacions difícils amb els seus pares, si aquests han estat absents o si la relació entre pare i mare ha estat molt conflictiva.

S'ha comprovat que el futur pare experimenta, igual que la dona, una sèrie de canvis en tots els aspectes, tant psicològics i neurobiològics com conductuals… L'experiència de la paternitat és una fita vital indiscutible i, com a tal, planteja reptes i qüestionaments. Davant la notícia de ser pare, l'home es qüestiona sobre la seva pròpia maduresa, sobre la seva experiència com a fill, sobre la qualitat de la seva relació de parella…

L'embaràs de la parella és el moment en què s'actualitzen les vivències de la pròpia criança i d'això dependrà la capacitat d'implicació i d'assumir el rol de pare. Aquesta actualització dels conflictes infantils amb els pares, que pot ser o no conscient, al costat dels canvis hormonals que es produeixen també en l'home, fa que sigui una etapa de vulnerabilitat psicològica en la qual predomina l'ambivalència afectiva. Se suposa que hauria de ser molt feliç però, en canvi, pot sentir-se deprimit, confós, no saber el que sent o no sentir res. Acceptar com a normals aquests sentiments i reconèixer-ne l'origen ajuda a resoldre la falta d'entesa i la consegüent frustració en la parella i a millorar la relació entre tots dos pares. És important conèixer les expectatives de cadascú sobre el paper de l'altre, compartir les pors i assumir les limitacions. S'espera que els homes acompanyin emocionalment en l'embaràs, assisteixin al part de manera activa i s'impliquin en la criança primerenca. Per a tot això no es té un model. Són rols nous que no tenen precedent en la generació anterior. Els homes sempre havien estat allunyats de les parteres i aliens als bolquers, lactàncies i refluxos. ¿Es pot esperar que tots els pares se sentin des del començament capacitats per a totes i cadascuna d'aquestes tasques?

Avui en dia molts pares estan presents en el naixement del seu fill. Sembla fins i tot que és el que s'espera d'un pare modern que es preï: que acompanyi la seva dona en el part. És important tenir en compte que per a l'home també és una experiència intensa i transcendent i a vegades pot ser altament impactant i repercuteix psicològicament en ell i en la parella. En alguns casos pot resultar en certa manera traumàtic, segons les condicions mèdiques que es donin, si es posa en risc la vida de la mare o del nadó o si es necessiten intervencions quirúrgiques. El part és el moment en què la dona abandona aquest rol exclusivament de parella per passar a ocupar el paper de mare, amb les conseqüències que això té en l'àmbit psicosexual.

CLAUS COM A PARELLA

Algunes claus per tirar endavant com a parella en el pas de convertir-se en família són:

  • Preparar-se junts per als nous reptes i anticipar possibles dificultats.
  • Especialment, preparar-se junts per al part i el postpart.
  • Mantenir la sensació de formar equip.
  • Reflexionar sobre els propis sentiments, experiències com a fills, pors i expectatives.
  • Comunicar i compartir.
  • Contextualitzar el que ens passa per comprendre i comprendre'ns mútuament.
  • Buscar espais per a la intimitat.

La resposta a la pregunta "Què s'espera de mi com a pare?" ha de ser construïda per cadascú de manera individual. Un pot ser pare tal com ho varen ser els seus propis pares, mirar de ser diametralment el contrari o trobar un equilibri que respongui a les pròpies expectatives. Tots són vàlids. Hi haurà pares més autoritaris, més democràtics, pares propers o més distants, seriosos, juganers, emocionals, racionals i un llarguíssim etcètera. Però, més enllà de l'estil que cadascú adopti de manera més o menys conscient, allò que és important és que compleixi la seva funció. Això és funcionar com a suport per a la mare i el fill per facilitar la seva vinculació intensa i continuada. Aquest suport pot ser emocional, econòmic, logístic… I en el moment necessari, obrir el camp afectiu de l'infant cap a la socialització facilitant-li la descoberta del món més enllà de la mare.

Ser pare és un viatge emocional i trepidant. Per sentir-se acompanyat en aquesta travessia, pot servir un bon llibre de capçalera. Un bon exemple per començar és 'El repte de ser pares', de Joseph Knobel Freud.

Lluïsa Balaguer Guilabert és psicòloga clínica i psicopedagoga