Família 27/05/2017

Entrenar per conviure

Els ‘coaches’ familiars tenen com a missió ajudar les famílies a detectar els problemes que hi ha al nucli familiar, a buscar solucions i a aplicar-les. Una estratègia que té per objectiu trobar receptes a la mida de cada problema

6 min
Entrenar per   conviure

De sobte, hi ha coaches pertot arreu. Sota les pedres. Ajuden a treballar, a viure. I ep: a criar criatures i a gestionar la maquinària familiar. A resoldre el que no encaixa, les disfuncions que, com en qualsevol organització, de vegades es donen en una casa. Força sovint, vaja. Aquests agents externs -entesos, experts, professionals- no resolen els problemes d’una família, sinó que fan una cosa millor: l’ajuden a trobar solucions i adoptar-les. Benvinguts, grans i petits, al coaching familiar.

Descobrim-lo amb un cas concret: una coach familiar i els seus coachees. Entrenadora i entrenats (pares i fills). Aposten pel coaching per a famílies centres com les Escolàpies Sabadell, on Sònia Ferrer atén alguns alumnes i els seus pares i, fins i tot, germans. Es tracta, de fet, de sessions particulars en què aplica, a mida, les receptes que apuntava en una xerrada de fa un parell de mesos titulada 'Aprendre a ser millors pares. La màgia de reforçar el vincle afectiu'. “El coaching familiar -explica- consisteix a acompanyar els pares i fills per assolir aquells propòsits i objectius que necessiten per millorar tot el que els preocupa. Alhora és un procés d’autoconeixement”.

El coaching per a famílies no ha vingut a casa nostra de visita, sinó per instal·lar-s’hi. “Fins ara, el coaching personal/individual i executiu ens portava avantatge. Arran dels beneficis obtinguts al llarg dels últims anys i de les bones opinions dels clients ha anat avançant, també, en l’àrea familiar amb més força”, apunta Ferrer, i precisa que l’entrenament familiar s’emmarca, com el personal, dins l’anomenat life coaching El coaching familiar és, explica, treball en equip: “És un procés en el qual el coach i el client defineixen junts quins objectius volen assolir en l’àmbit familiar. En aquest procés es farà un pla d’acció en què cada membre tindrà els seus deures i obligacions”. I... funciona? “Els efectes -respon- són sempre molts positius i d’impacte. Arriben a un grau de coneixement, sinceritat, intimitat... en què el vincle esdevé molt més fort i potent que abans”.

LES EINES DEL ‘COACH’

Quines eines fa servir? “El coach -detalla Sònia Ferrer- activarà l’escolta activa i el no-judici, i, a través de preguntes poderoses i visualitzacions, de dinàmiques d’empatitzar els uns amb els altres, aconseguirà que ells mateixos trobin els canvis necessaris per avançar i millorar els aspectes que més els preocupen”. Primer pas: assumir què passa: “Es tracta de resoldre problemes puntuals i adonar-se del que estan fent, com ho fan i com ho podem millorar”. Entre les tasques principals, “treballar la humilitat”. La disciplina aconsegueix, així, omplir un buit: “El coaching familiar -assenyala Ferrer- neix com a resposta a tantes pors, impotències, crisis familiars i conflictes sense resoldre”.

Els que s’hi apunten no cauen en l’esnobisme: “El precursor més antic del coaching -afirma Sònia Ferrer- va ser Sòcrates, que a través de l’art de fer preguntes aconseguia finalment arribar al coneixement que tots portem dins. Després, a mitjans dels 70, va ser Timothy Gallwey, coach esportiu, qui va utilitzar una nova metodologia molt eficaç per aconseguir treure el millor d’un mateix. A partir d’aquí, es va anar expandint a Europa i a tots els altres sectors, com l’empresarial i el personal. Podem dir que és molt més que una moda: és una manera de viure, fer, pensar i actuar”.

ARRIBA A LES AULES

Els centres educatius -alguns- estan començant a contractar coaches. Diu Ferrer: “Cada vegada hi ha més escoles interessades a formar la intel·ligència emocional, la bona comunicació amb els altres i amb un mateix. I el coaching reforça moltíssim aquests objectius a traves d’eines específiques, deures per millorar com a persona i amb els altres. És aprendre una nova manera de viure, de ser”. Això és el que fa com a coach d’Escolàpies Sabadell, on ha fet xerrades per a pares i on atén cada dijous a la tarda “els alumnes que volen fer un procés de coaching sobre temes que els preocupen però no saben com sortir-se’n” i famílies senceres que volen “avançar en el dia a dia”.

Ajudar les famílies a funcionar millor

Sònia Ferrer va deixar la feina per pujar els fills: “Després d’assaborir la magnífica experiència com a mare -relata-, vaig tenir la necessitat d’ajudar els altres”. Es va formar com a coach certificada per la ICF (la federació internacional del ram) i va especialitzar-se en organitzacions i relacions sistèmiques. Té un programa de creixement personal de deu sessions i atén grups d’empreses, dones, adolescents i famílies. Es pot “ser feliç cada dia malgrat les circumstàncies”, diu, i recomana, per assolir-ho, un coach acreditat i experimentat: “Tenir anys d’experiència i moltes hores amb clients”. I insisteix que coaching i psicologia són complementaris: “El coaching es posiciona en el present per definir el futur, trobar respostes a cada situació, esbrinar i determinar on són les dificultats a vèncer, i definir un pla d’acció per aconseguir els objectius”. I compara: “La psicologia, en canvi, s’arrepenja en el passat per millorar el nostre estat de satisfacció en el present. El coaching no implica medicar ni abasta problemes de certa gravetat”.

Una d’aquestes famílies són els Camargo-Martins, sabadellenca i d’origen veneçolà. Escoltem el pare, Miguel Ángel, de 40 anys: “A la primera xerrada que vam tenir amb ella, el que deia ens va arribar, i llavors ens vam dir: «Provem-ho, a veure». Vam anar-hi per la Verónica, i per nosaltres, també; per tota la família, perquè vam adonar-nos de coses que no estàvem veient en aquell moment. Primer, ens vam reunir tota la família i vam començar a fer diferents jocs, intercanvi d’abraçades, de preguntes que mai ens havíem fet i d’opinions; coses que mai m’atrevia a dir al meu fill i a la meva filla. Van aflorar els sentiments. Està funcionant, tot i que encara tenim camí per recórrer”.

La mare, María Fernanda, de 38 anys, pastissera excel·lent, ho viu així: “La Sònia et diu tantes coses que et fa reflexionar, i t’adones que ho veus tot negre i que no és tan així, que hi ha solucions, i que el problema no és d’un, sinó de tots. No havíem tingut cap problema amb els nens, de cap mena, i aquest any la Verónica ens ho va canviar tot i no sabíem com canalitzar-ho; era una actitud que no compreníem, no sabíem què li passava, i va ser una cosa rere una altra que... Definitivament, no sabíem què fer, perdíem la paciència”. I continua: “El Miguel Ángel va començar la universitat i la volia deixar quan amb prou feines havia anat a classe”. Gràcies a la coach, se n’estan sortint.

NOVA PERSPECTIVA

La Verónica, de 16 anys, fa 4t d’ESO; després d’un temps de sessions familiars i abans de reprendre-les, ara en fa d’individuals per resoldre un “tema específic”, en paraules de la mare. La noia s’explica: “Al principi no em semblava bé: com que no confiava tampoc en la persona, i en aquell moment estava supermalament i no volia parlar amb ningú, vaig dir: «No, segur que no funciona». Però a mesura que vaig anar coneixent la Sònia, vaig començar a parlar, perquè és com una amiga, també: li pots explicar les coses i es supersimpàtica, fa teatre, i ha anat millorant força la relació, perquè al principi no parlava amb els meus pares, em portava fatal...”

El seu germà, el Miguel Ángel (júnior), de 18 anys, que estudia primer de sociologia a la UAB, no ho veia gens clar: “T’adones que hi ha més maneres de fer les coses i que hi ha coses que sempre has fet malament, i com que havies passat tant de temps fent-les així les havies pres com a hàbits i ja les veies normals tot i que estaves equivocat. En el meu cas, em costava comunicar-me en general, estava més tancat en el meu món, i m’he anat obrint més, comunicant-me, i ha millorat la convivència”. El clan ha trobat, sembla, el revulsiu que necessitava.

La Verónica recupera el somriure

“Hi havia força causes que van contribuir al fet que estigués molt malament: les crítiques, l’escola no m’anava bé, no volia estudiar, el meu xicot em va deixar... Una pila de coses”, se sincera l’adolescent. Alleujada, riu, i continua: “Vaig començar a passar de tot, i era cada dia arribar a l’escola i posar-me a plorar. Total, que un dia ens van dir: «Podeu provar-ho amb la coach ». I esclar, jo no ho volia perquè deia: «No, segur que puc resoldre jo la meva vida, no necessito que m’ajudin». Però al final molt bé”, explica. “Si és que és superoberta amb tothom; no és com un psicòleg, perquè els psicòlegs són més seriosos, i parlar amb ella és més com parlar amb una persona normal i corrent”. Tot i això, la idea de compartir el procés amb la família no li feia gaire gràcia: “Al principi em semblava incòmode perquè no saps com els diràs les coses als pares, i dius: «Ai, quina vergonya», però, a poc a poc, va bé perquè al final deixes anar les coses i no passa res”. Res de res.

stats