PALOMA A. USÓ

Emocional o tradicional?

Un debat que porta no poca controvèrsia: educació emocional o tradicional? El director del postgrau en educació emocional i benestar de la UB, Rafael Bisquerra, defensa aquesta formació, mentre que el professor i escriptor Alberto Royo la qüestiona 

Emocional  o tradicional? / FOTO: C. CALDERER / X. BERTRAL Zoom

El concepte d’educació emocional a casa nostra té poc més d’una dècada de vida, però ha sacsejat alguns fonaments de l’educació tradicional, basada sobretot en la transmissió de coneixement de professor a alumne. Tot va començar el 1995, quan el psicòleg nord-americà Daniel Goleman va publicar el llibre Intel·ligència emocional i es va convertir en un bestseller mundial. L’autor i, amb posterioritat, altres investigadors van obrir la porta del debat sobre si cal aplicar l’educació emocional a les aules.

Des del Criatures hem plantejat les mateixes preguntes a destacats representants de cada àmbit: Rafael Bisquerra, catedràtic d’orientació psicopedagògica a la Universitat de Barcelona (UB) i director del postgrau en educació emocional i benestar d’aquest centre, i Alberto Royo, professor de secundària, titulat superior en guitarra clàssica i que està preparant la seva tesi doctoral a la Universitat Complutense de Madrid. Royo és autor del recent llibre Contra la nueva educación (Plataforma Ed.), que qüestiona entre altres tendències l’efectivitat de l’educació emocional aplicada en el professorat i l’alumnat.

Segons Bisquerra, l’educació emocional és “un procés que s’aprèn i que té com a objectiu el desenvolupament de competències emocionals: la consciència i saber-nos gestionar les emocions (por, frustració, tristesa, alegria, empipament...) és un pas essencial per establir bones relacions amb altres persones i fer possible la convivència en pau”. L’expert defensa que l’educació emocional millora la tradicional perquè l’alumnat compta amb més eines i recursos per estar més “motivat, més atent i concentrat”. “I el fa respectuós amb el docent. Es redueix la conflictivitat i també el fracàs escolar. I el professorat, en saber gestionar les emocions, redueix l’estrès, manté l’autoritat i empatitza millor”. Bisquerra va ser pioner al món el 2002 en dissenyar i dirigir un postgrau universitari de dos anys sobre educació emocional i benestar. Amb els anys, hi hagut un degoteig d’universitats (Màlaga, Lleida, Madrid...) que s’hi han afegit.

"La consciència i saber-nos gestionar les emocions és un pas essencial per establir bones relacions amb altres persones"

Rafael Bisquerra - Catedràtic d'orientació psicopedagògica

En canvi, per a Alberto Royo (Saragossa, 1973), l’educació emocional és “una estratègia més de devaluació del coneixement”. “Ensenyar acadèmicament i aprendre les diferents disciplines ja pot ser en si mateix emocionant -explica-, i no crec que necessitem una assignatura pròpia per ensenyar emocions, diguin el que diguin teories gasoses com les de l’emoció o les intel·ligències múltiples”. Royo és contrari a l’entrada a classe de l’educació emocional. “No crec que faci falta una assignatura d’educació emocional a l’aula. Crec que els professors ja eduquem des del punt de vista emocional. Quan un alumne escolta i analitza una gran obra o participa en una interpretació musical està educant les emocions, el gust estètic, la sensibilitat artística, el paladar musical”. El docent pensa que “l’afectivitat està unida a l’aprenentatge i no cal allunyar-la del seu context natural”. Royo subratlla que “no tot ha d’aprendre’s (ni pot aprendre’s) de manera afectiva o amb embadaliment: hi ha coses que un ha d’aprendre encara que resultin poc atractives”.

“Ensenyar acadèmicament i aprendre les diferents disciplines ja pot ser en si mateix emocionant, no crec que necessitem una assignatura pròpia per ensenyar emocions"

Alberto Royo - Professor de secundària

I ELS CONEIXEMENTS?

El filòsof i pedagog Gregorio Luri, autor del llibre Mejor educados (Ed. Ariel), qüestiona l’educació que promet educar en la felicitat i en el compromís de fer de l’alumnat persones millors. Luri es pregunta: “Però, ¿es pot ser una persona millor sense coneixements, sense capacitat per mantenir l’atenció, sense competències, sense hàbits?” I planteja: “Pensi en el seu propi món abans de respondre a aquesta pregunta: ¿es pot ser creatiu sense tenir coneixements? I la memòria, ¿és una molèstia per tenir coneixements?” Luri desconfia de les escoles que “posen gran entusiasme a deixar ben clar que no són tradicionals”. I argumenta: “Viuen en la fantasia que una escola no pot ser bona si no ha trencat amb la tradició pedagògica. Es defineixen amb fórmules retòriques sofisticades darrere de les quals no hi ha cap contingut clar: la psicologia positiva, l’educació emocional, les intel·ligències múltiples... Davant d’això hi ha les escoles tradicionals, plenes d’imperfeccions, però que acumulen una llarga experiència d’assajos i errors que hauríem de tenir en compte”, diu.

Bisquerra, al seu torn, creu que l’adquisició de coneixements, la disciplina i l’esforç no són incompatibles amb l’aprenentatge de la gestió emocional. “Un professorat amb altes competències emocionals està en millors condicions per fer front als reptes de la docència diària. Entre els alumnes ben entrenats emocionalment hi ha una disminució de la conflictivitat i un augment de la capacitat d’atenció. Estar en silenci és un dels requisits bàsics per parar atenció i, en conseqüència, millora el rendiment acadèmic”. ¿I com s’introdueix a les aules? “Primer cal un compromís polític general des de l’administració perquè s’aposti pels beneficis de l’educació emocional. A les Canàries i a Castella-la Manxa s’han fet alguns passos introduint-la com a assignatura. Després cal una sensibilització del professorat. Ara qui vol formar-se ho fa per iniciativa pròpia, pagant-s’ho de la seva butxaca. I, a vegades, ho fan a contrapeu, amb els companys i la direcció en contra”, lamenta Bisquerra.

LA FELICITAT

A la granja escola La Granja, de Santa Maria de Palautordera (Vallès Oriental), fa una dècada que les germanes Cristina i Susana Gutiérrez ofereixen formació en educació emocional tant a docents com a alumnes i a empreses amb uns resultats “sorprenents”, reconeix la Cristina. “Els professors aprenen a confiar i empatitzar més amb l’alumnat i reforcen la seva autoritat. Els estudiants guanyen autoestima i tolerància a la frustració, i aprenen a ser més col·laboratius i a valorar les capacitats de companys que mai havien tingut en compte”, detalla.

Albert Royo, però, insisteix que “a l’escola s’hi va a aprendre, no a buscar la felicitat”. I defensa que no es pot aprendre sense esforç i disciplina, i igualment sense capacitat d’atenció. “Això no significa que un no pugui gaudir i ser feliç aprenent. Siguem clars: l’amor pel coneixement no es descobreix ni amb 6 anys, ni amb 15. A l’escola s’hi va obligat i no passa res”.