PALOMA A. USÓ

A cada edat, una resposta a mida

L’Escola de Pares amb Talent, creada i dirigida pel mestre Óscar González, assessora en la criança i l’aposta per l’optimisme educatiu

A CADA EDAT, UNA RESPOSTA A MIDA / GETTY Zoom

Els infants no neixen ni amb un pa sota el braç, com es deia abans, ni encara menys amb un manual d’instruccions. Això és evident. Però, de tant en tant, s’agrairia tenir una resposta a mida de cada edat, ni que fos una guia orientativa per a l’educació en la vida, fins i tot amb una bona dosi d’optimisme, tant en família com a l’escola. Doncs aquest fil argumental és el que ha intentat teixir Óscar González, professor d’educació primària a l’Escola Lluís Vives de Bocairent (València) i fundador del projecte Aliança Educativa, que té per objectiu millorar les relacions entre les famílies i l’escola. González, acompanyat d’un sòlid equip d’educadors, orientadors i psicòlegs, també dirigeix l’Escola de Pares amb Talent, en la qual es combinen classes presencials amb formació online, totalment personalitzades per a diferents ciutats de l’Estat.

Aquest docent inquiet, i pare de dos fills, acaba de publicar tres llibres titulats Escuela de padres (Amat Editorial), amb el subtítol corresponent a tres trams d’edat: de nens de 0 a 6 anys, de 6 a 12 anys i d’adolescents. En una època com la que vivim, amb tants llibres i manuals de parenting i educació, González planteja “un full de ruta específic per a cada família”. “No hi ha dos nens iguals, igual que tampoc hi ha dos pares o dues mares iguals. Cal fer un vestit a mida, treballar en equip amb la parella i amb l’escola”, reivindica.

DE 0 A 6 ANYS

És la franja d’edat en què es formen la persona i la personalitat, amb les connexions neuronals treballant a tot ritme, i en què les criatures copien el model de conducta dels seus pares, els seus principals referents. González és contundent sobre com cal tractar els nens: “Mai se’ls ha de cridar ni pegar. Normalment, portem un ritme de vida massa accelerat i amb moltes presses i tothom acaba apujant el volum i posant-se massa nerviós. Però ens hem d’organitzar per tenir temps per fer activitats que ens agradin com a adults i descarregar-nos, i així poder fer una atenció de qualitat als fills”, reflexiona. “S’ha de permetre que el nen s’equivoqui. No volem pares perfectes ni fills perfectes. Els pares han de ser flexibles, marcar poques normes però molt clares, així com uns límits, i complir-los. Una bona opció és permetre-li al nen eleccions acotades en la roba o les joguines. Així se sent autònom, amb capacitat de decisió, però dins d’una elecció limitada”, detalla. Per exemple: “Martina, quina samarreta vols avui: la vermella o la taronja?”

"Els pares han de ser flexibles, marcar poques normes però molt clares, així com uns límits, i complir-los"

Óscar González - Educador

L’educador i l’escola de pares que dirigeix també recomanen en la primera infància, especialment a partir dels 4 anys, “reconèixer que els pares també ens equivoquem i, si cal, demanar disculpes al fill”. “És bo. Ara, no s’ha d’anar cap al drama i posar-se de genolls, sinó acceptar que un s’equivoca i que, potser, ha cridat al nen perquè està nerviós o que l’ha tractat injustament”, subratlla Óscar González. “Els pares som el principal model de referència i de les errades se n’aprèn. Quan demanes disculpes, reforces la teva autoritat, i la seva autoestima. Així aprendrà a no emmascarar la realitat o les equivocacions, i a no mentir. És important escoltar l’infant amb atenció plena i tenir en compte les seves necessitats”.

A L’AULA, EN EQUIP

Com a docent experimentat, però també com a pare de dos fills, González té clar que “l’escola del segle XXI ha de ser una escola que no treballi per a les famílies, sinó amb les famílies”. Creu que l’escola actual ha de fer una mica d’autocrítica i optar per facilitar “al màxim la participació i la col·laboració dels pares” perquè formen “un equip” amb els mestres. “Els pares poden aportar molt als docents. La confiança ha de ser mútua”, rebla. El director de l’Escola de Pares amb Talent té una màxima: “En educació mai arribes tard. Et pot costar més o menys, però si hi ha una bona atenció i despertes l’interès de l’alumne, aprendrà. Quan es decideix fer passar de curs un alumne amb vuit assignatures suspeses a secundària, s’ha de tenir clar que el sistema no funciona. Alguna cosa falla si es desatenen així els nens”, apunta.

González també proposa que els instituts de secundària “aprenguin dels mestres de primària i els de primària dels d’infantil, ja que es fa una atenció integral de la canalla i s’aprèn molt mitjançant el joc i l’experimentació, un aprenentatge que es va perdent a mesura que els nens es fan grans”. “I és una llàstima -argumenta-, perquè tot allò vivencial i positiu es recorda més”. González aposta per “una conciliació laboral-familiar i escolar de veritat”. “Les empreses haurien de permetre als treballadors anar a les reunions de l’escola dels seus fills. Tinc pares -homes- de nens que fan quart curs de primària a qui encara no conec. No han vingut mai a una tutoria en anys”, lamenta González.

En el cas dels adolescents a l’institut, el docent i el seu equip de l’Escola de Pares creuen que “els problemes educatius i els conflictes de l’aula s’han de resoldre amb el tutor o l’equip directiu, però mai en un grup de pares de WhatsApp, ja que sempre hi ha algú que provoca un incendi emocional”. González adverteix que no tan sols els fills s’han de saber moure amb les TIC i les xarxes socials, sinó que els “pares s’han de formar perquè és bo conèixer on es mouen els fills i com s’han de gestionar les pantalles i la informació que s’hi belluga”.

L’HUMOR, CLAU EN LA CRIANÇA

L’autor de la trilogia Escuela de padres creu que l’humor i el sentit comú són claus en la criança. Ho argumenta amb creativitat: “L’educació sense sentit de l’humor no té sentit”. “Des que els nens són petits s’ha d’actuar amb molt sentit de l’humor i s’ha de desdramatitzar molt. Cal gaudir del teu fill i amb el teu fill, ja que la infància passa molt de pressa. El bon humor -i el sentit comú- ajuda a distanciar-te dels problemes i a veure’ls amb una altra perspectiva”, argumenta. Amb els fills més grans, preadolescents o ja adolescents, l’humor segueix sent una bona pomada per suavitzar les durícies emocionals. “L’adolescència implica que hi hagi rebel·lia. És un procés de construcció de la persona i una etapa crucial a la vida. Hi ha gent que ho viu com un drama, però jo ho veig com una oportunitat per créixer i descobrir un fill que està madurant. S’han d’haver donat uns bons fonaments i, més endavant, ales per volar”.

A l’hora de parlar amb l’adolescent, González aconsella “entrar-li per un tema que li agrada -encara que a tu, com a pare, no t’interessi-, com un vídeo, un joc, un llibre... i a partir d’aquí has de ser prou hàbil i pacient per anar derivant cap al que et preocupa”. Els enemics principals del diàleg entre pares i fills són les presses, la tecnologia i la falta de respecte. “És fonamental parlar cara a cara, sense interferències, amb calma, i fer-li saber al fill que tu hi ets, que l’estimes”, conclou.