RAQUEL FONT

Descobrim el gran secret dels Reis

Els companys de classe, una veïna, el germà gran... és possible que aquests dies la canalla hagi arribat a casa plantejant el gran interrogant. “És veritat, mare?” “És cert, pare, això que em diuen?” Com podem reaccionar quan els fills comencen a intuir la veritat?

Descobrim  el gran secret dels Reis / FOTO: D. BORRAT / C. CALDERER Zoom

La Juliana es va llevar fa uns dies i el primer que li va dir a la seva mare és que havia descobert el gran secret dels Reis d’Orient, aquell que tantes emocions ens fa viure quan som petits i reviure amb els nostres fills quan som pares. El gran secret que converteix any rere any la nit del 5 de gener en màgica: les cares dels nens veient passar Melcior, Gaspar i Baltasar a la cavalcada són tot un poema d’il·lusió, i quan descobreixen la pila més o menys grossa de regals l’endemà al matí, un esclat de felicitat.

Aquell secret que tard o d’hora algú ens acaba explicant i que al llarg de l’article intentarem mantenir per si hi ha algun jove lector que encara no el té del tot paït.

La contundència de la Juliana va agafar d’imprevist la Joana, la seva mare, que va admetre-li la veritat directament perquè era conscient que a la classe de la nena “el tema feia dies que es rumorejava”. Tenint en compte que el seu entorn ho sabia i que ja té una edat per descobrir-ho, no va voler enganyar-la.

L’Arnau, igual que la Juliana, té 9 anys, i aquest serà el primer Nadal que a casa seva arribaran els Reis de veritat, és a dir, amb ple coneixement de causa per part del nano, tot i que a vegades “sembla que ens prengui el pèl”, explica la Lara, la seva mare, perquè es comporta com si no sabés res. L’any passat ja no veia clar que un tronc com el tió fos capaç de cagar regals, però els Reis “sí que són de veritat”, deia. A principis de desembre, però, va confessar al seus pares que ho sabia tot, i ells, sense confirmar-l’hi ni desmentir-l’hi, van deixar que pensés el que volgués.

L’any passat ja no veia clar que un tronc com el tió fos capaç de cagar regals

“A partir dels 8 anys es comencen a qüestionar la situació d’una manera més conscient”, assegura la mestra d’infantil i primària Èlia López Cassà. “Normalment a l’escola va de boca en boca perquè ho senten dels més grans, fins que s’atreveixen a preguntar-ho als pares”. Arribats a aquest punt hi ha moltes famílies que no saben com reaccionar i pregunten als educadors què han de fer. L’Èlia té molt clar que és un tema que “a l’escola no es pot presentar perquè ha de sorgir de la situació particular de cada nen”. Per tant, s’ha de tractar en la intimitat de cada família. I és que davant de les sospites o, en alguns casos, de l’evidència, cada infant reacciona de manera diferent. Això sí, des de l’escola on treballa l’Èlia intenten transmetre als pares la idea que “quan els fills ho pregunten, ja és el millor moment per poder tractar el tema, tot i que no vol dir que emocionalment estiguin preparats per assumir-lo fàcilment”.

SENTIMENT DE PÈRDUA

En el cas de l’Arnau i la Juliana, expliquen les mares, els nens s’ho van agafar prou bé, perquè abans de confirmar-ho amb els adults, ells havien fet el seu propi procés d’acceptació. El més habitual, però, és que quan ho descobreixin s’enfadin, que se sentin enganyats i expressin ràbia. “Primer hi ha un rebuig, un desconcert, una frustració... Hi ha un sentiment de pèrdua important, senten un buit”, diu la mestra. Alguns nens ho manifesten més, d’altres no tant, però això no vol dir que no experimentin la pèrdua. “Cal molta tendresa, molt d’afecte i acompanyament emocional, i entendre que les emocions no tenen per què ser positives davant d’aquesta situació de canvi”, afegeix López Cassà.

"Hi ha un sentiment de pèrdua important, senten un buit”

Èlia López Cassà - Mestra

És important evitar minimitzar la pèrdua amb respostes com “Vinga, que no passa res”. L’adult ha de ser conscient que el nen ha de passar per aquest procés perquè arribi la fase d’acceptació. “No podem forçar una vivència emocional -avisa l’Èlia- perquè cada infant necessita el que necessita: més temps, més explicacions, plorar...”.

Això és el que li va passar a l’Aina. Quan finalment va ser capaç d’acceptar la realitat, “es va fer un tip de plorar”, recorda la seva mare, la Judith. Tenia 9 anys i unes setmanes abans de Nadal va necessitar compartir amb els seus pares el que li havien explicat les amigues. “A tu què et sembla?”, li van respondre ells. “Que no pot ser”, va dir la nena. “La no-acceptació de la veritat és la primera fase del procés”, explica López Cassà, que també és psicopedagoga, membre del GROP (Grup de Recerca en Orientació Psicopedagògica) de la Universitat de Barcelona.

La Judith ja havia viscut la situació amb el seu fill gran, l’Oriol, però s’havia comportat d’una manera molt diferent de l’Aina: “No es va manifestar mai”, diu la mare. Tenia 15 anys i no havia dit ni una paraula del tema a cap adult del seu entorn. Feia com si res. Després van saber que “no ho havia dit perquè li feia por que se li acabés la festa, com els havia passat als seus amics”. La Lara creu que l’Arnau l’any passat ja era conscient de la situació però que tampoc no va dir res per la mateixa raó.

EXPLICAR LA VERITAT

Com a psicopedagoga, l’Èlia López Cassà considera que a partir de cinquè, si els nens no s’han manifestat és millor plantejar-los el tema: “Amb 10 anys podríem pensar que tots ho saben, però puc assegurar que n’hi ha que no, i també d’altres que sí que ho saben però no s’ho volen creure”. És llavors que la família ha d’entomar la situació, perquè “és millor preparar-los abans que ho sentin”.

El millor moment per introduir el tema és uns quants mesos abans de Nadal, cap al setembre o l’octubre, per tenir prou temps per treballar la qüestió. “Val més anticipar-se, perquè és tot un procés”, afirma la mestra, que recomana als pares que li demanen ajuda que una bona manera de fer-ho és a través d’una carta dels Reis dirigida al fill (vegeu la informació adjunta). També es pot començar a tractar la qüestió a partir d’un conte, que tot i no ser explícit pot servir per encetar el tema.

El millor moment per introduir el tema és uns quants mesos abans de Nadal

Els pares són els primers que s’han de mentalitzar. N’hi ha que confessen que no saben com dir la veritat als fills i d’altres que s’hi resisteixen perquè els costa acceptar que el nen creix. N’hi ha que fins i tot no ho afronten i ho deleguen a altres persones com els avis.

L’Èlia explica que s’ha de saber compensar la pèrdua, preparar un relleu per mantenir la il·lusió, perquè la pèrdua no sigui total i es repari més ràpidament. Normalment s’aconsegueix fent-los veure que ja s’han fet grans i que ara són ells els que han de mantenir el secret, preservar-lo perquè la il·lusió que ells han sentit fins llavors pugui continuar en els més petits, sobretot si tenen germans. L’Arnau va arribar a aquesta conclusió tot sol: “Jo no li espatllaré el Nadal a un nen petit”, va dir de seguida, la qual cosa va alleujar els seus pares perquè en Roc, el germà, encara no ho sap.

A la Juliana, explica la seva mare, “li va fer com una mica d’il·lusió saber la veritat, perquè la va fer sentir-se més gran haver de mantenir el secret per a les seves dues germanes petites”. A l’Aina i a l’Oriol els seus pares també els van fer entendre que començava una altra etapa i des de llavors són partícips de la festa, que és una altra manera de viure-la que també genera molta il·lusió.

ARRIBA UNA CARTA DELS REIS

Sovint quan els pares es plantegen parlar amb els seus fills sobre el gran secret dels Reis d’Orient, no saben com afrontar la situació. Com a mestra, Èlia López Cassà els recomana fer-ho a través d’una carta dirigida al nen en nom dels Reis, perquè “és molt important la manera com es presenta el tema”. S’ha d’anar amb molta cura, s’ha de fer amb tendresa i amb molt d’afecte. En aquesta carta s’explica al nen que els Reis “som unes persones que t’estimem molt, que cada dia et cuidem, que et coneixem molt bé, que sabem quins són els regals que t’agradarien més...”.

D’aquesta manera es va preparant el terreny amb tendresa. I continua: “Som unes persones molt més pròximes a tu del que et penses. Aquestes persones que t’estimem tant, que t’acompanyem cada dia, que t’escoltem i que entenem com et pots sentir i com et sents a cada moment, som...”. Un cop feta la revelació, també se li pot transmetre la idea que ja és gran i que a partir d’aquell moment li toca a ell guardar el secret.

La carta, que es pot deixar sobre l’escriptori o en algun lloc on només ell la pugui trobar, ha de servir per introduir el tema perquè “hi ha pares que els és més fàcil escriure i poden evocar realment el que volen dir”, assegura López Cassà. Després ha de venir la conversa cara a cara acompanyada de tota la comprensió, l’amor i les abraçades que calguin.