BLANCA LÓPEZ-BONET

Créixer lluny de casa

Famílies amb fills ‘internacionals’

Créixer lluny de casa   Famílies amb fills ‘internacionals’ Les xifres Els macarrons guanyen  per golejada Zoom

Molts dels catalans que van a viure a l’estranger ho fan amb criatures. L’arribada, l’aprenentatge de l’idioma o l’adaptació a l’escola i als nous hàbits són reptes que els nens sovint han d’afrontar. Aquesta és la història de quatre famílies aventureres amb fills internacionals.

L’ARRIBADA

-On és el pare?

-Treballant.

-I els meus amics?

-No són aquí, però avui anirem a buscar una nova escola i en farem de nous. -I els tiets?

-Són a Lleida però els veurem aviat per Skype.

És el diàleg entre la Carlota i el seu fill Leo, de llavors dos anys i mig, el matí del primer dia a Santiago de Xile. Era el juliol del 2014 i, juntament amb el seu marit i un altre fill més petit, havien decidit començar una nova vida a Sud-amèrica.

Durant els primers dies al Canadà, l’Olívia preguntava sobretot pel seu llit i per la casa de Barcelona. Tenia tres anys, era el desembre del 2013 i la seva mare li va explicar que havien marxat a Toronto per viure una aventura. “Les primeres setmanes ho va viure una mica angoixada perquè va veure com recollíem tota la casa de Barcelona i no entenia res. Per al Lucas, el germà, tot va ser més fàcil perquè tenia 10 mesos”, recorda la Mar, la mare.

Dels tres fills de la Laura, que són el Mateu, l’Emil i la Nina, qui ho va passar pitjor va ser el primer. Tenia sis anys quan van marxar a Berlín per feina, i ell començava la primària. Durant les primeres setmanes a l’escola ningú l’entenia, però després s’hi va adaptar ràpidament, recorda la seva mare.

L’Elisabet reconeix que per a ells tot va ser més senzill, ja que, quan el juliol del 2012 van marxar a treballar a Ludwigsburg, Alemanya, la Sofia només tenia nou mesos. Les quatre famílies coincideixen: els nens, com més petits, més de pressa s’adapten als canvis, més fàcil és començar de nou.

HOLA, ‘HELLO’, ‘HALLO’!

Diuen els experts que fins als tres o quatre anys de vida els nens tenen màxima plasticitat cerebral i, per tant, màxima predisposició a l’aprenentatge.

Els primers dies a Santiago de Xile, el Leo parlava amb els nens de l’escola una barreja de català i castellà i no l’acabaven d’entendre. Ara les coses han canviat i amb el seu germà fins i tot han adoptat paraules i expressions pròpies del país. “Em diuen «Apúrate, mamá » i també posen el « po » al final de les frases, que seria com l’«eh» que diem sense adonar-nos-en a Catalunya”, explica la seva mare. Per a l’Olívia, a Toronto, l’aprenentatge de l’anglès va ser natural. Els primers dies a la llar d’infants no parlava, després va estar un temps parlant una mena d’idioma imaginari, i al cap de tres mesos ja parlava un anglès perfecte. “A casa, el pare els parla castellà i jo català però ells ens responen sempre en anglès. De vegades fan barreges estranyes, com dir «picant water » per demanar l’aigua amb gas, i ens petem de riure”, explica la Mar. Més o menys el mateix els va passar al Mateu i als seus germans en arribar a Berlín. “Els nens a casa durant el primer any parlaven català però ara ja es relacionen en alemany. És l’idioma de joc”, comenta la seva mare.

NOUS HABITS

“Vivint a Ludwigsburg, allò que feien les nostres mares de mirar el menú de l’escola per no repetir el menjar a casa és innecessari. La Sofia dina cada dia a les 11.00 del matí i amb només 4 anys li donen curri!”, comenta l’Elisabet.

A Xile les diferències culinàries no són tan exagerades. La Carlota destaca que el país té molta més varietat de fruites i verdures, però en canvi no són tan creatius com nosaltres a l’hora de cuinar. Els nens a l’escola normalment dinen algun plat amb choclo - blat de moro- o pastissos de verdures i carn.

A Berlín, quan la Nina va començar la llar d’infants s’ho va passar malament. “No li agradava la patata i jo no hi vaig donar importància fins que un dia, llegint el menú de l’escola, vaig veure que cada dia en tenia, pobreta: n’hi donaven en puré, fregides o ratllades, però sempre n’hi havia!”, recorda la seva mare.

A Toronto també es dina molt aviat i els nens mengen de tot. La Mar explica que als menús de les llars d’infants hi trobes des de tofu fins a pollastre a la barbacoa, i que un cop passen a primària han de portar el dinar de casa (i fred, perquè no ho escalfen). Ens comenta que al principi li preparava a la filla un entrepà per a mig matí i una carmanyola per dinar, però que ho va haver de canviar perquè la majoria de nens dinen un sandvitx, i la mestra es pensava que el pa amb formatge era el seu dinar i confonia els altres nens.

L’HORA DE L'SKYPE

Créixer lluny de casa fa que avis, tiets, pares i nens s’adaptin a les tecnologies i facin funcionar tauletes i l’Skype o el Facetime a una velocitat de vertigen. Ara bé, per als nens l’emoció de veure els familiars a través de la pantalla no és la mateixa que per als adults. L’Elisabet explica que al principi de ser fora parlaven cada dia amb els avis, fins que la Sofia es va saturar. Va arribar un punt que la nena sentia el soroll de la trucada i deia: “No!”

La Carlota diu que a Xile l’experiència va ser semblant: “El Tomàs ho té més interioritzat perquè va arribar amb un any i ha crescut parlant amb la família a través de la tauleta. Però per al Leo és més difícil. Al principi volia tocar els avis i es topava amb la pantalla i es frustrava, no ho entenia”.

A Berlín, als nens de la Laura no els agraden les videotrucades i prefereixen escriure missatges per WhatsApp (la Nina, que encara no sap les lletres, fa servir emoticones).

La Mar, des de Toronto, hi està d’acord a mitges: “De vegades els nens no hi posen gaire interès però també hem viscut moments meravellosos. Pel seus aniversaris els avis els preparen pastissos i bufen les espelmes en directe. A més, tenen dos titelles que només surten per Skype, una manera de captar l’atenció dels nens.

I és que les festes d’aniversari també són diferents a cada país. A Alemanya i al Canadà hem descobert que existeix la mateixa norma no escrita: tants anys fa el nen, tants convidats vénen a la festa. “Jo no ho sabia i a la primera festa vaig convidar-ne 15!”, diu la Mar. Com a peculiaritats afegeix que al Canadà els regals s’acompanyen sempre d’una targeta i no s’obren fins que tothom ha marxat de la festa per no generar enveges. Al final de la trobada es dóna el goodbye present, un regalet perquè els nens no marxin tristos cap a casa.

A Alemanya els regals han de ser pràctics i per això l’Elisabet ens comenta que és típic que es facin llistes a les botigues infantils. S’elegeixen objectes d’imports molt petits però així s’asseguren que la gent no repeteixi. Ara bé, els alemanys quan creixen volen acció, i la Laura ens explica que com més grans es fan més activitats han de preparar per a les festes. Normalment es convida els amics al bowling, a fer escalada o a la piscina. A més, les invitacions s’han de donar unes tres setmanes abans per deixar que els pares s’organitzin, res d’anar a última hora com faríem a Catalunya!

A Xile les festes són semblants a les de casa nostra però el tema dels regals és exagerat. La Carlota explica que a la llar d’infants del seu fill petit havia de portar un regal cada cop que un nen feia anys. Espantada en veure que el nen rebia vint regals de cop i que al tercer ja estava cansat, va proposar canviar-ho i sembla que els pares hi han accedit encantats.

DISSABTES AL MUSEU!

A Catalunya el clima permet passar gairebé tots els caps de setmana a l’aire lliure, però això no passa a tot arreu. A Toronto els dissabtes i diumenges depenen molt del temps. Diu la Mar que, quan hi ha 20 graus negatius al carrer, és molt típic reunir-se amb els amics als museus i passar-hi el matí jugant a les zones adreçades als nens.

L’Elisabet i la Laura expliquen que a Alemanya, durant els caps de setmana, si el temps és bo van en bicicleta o d’excursió, mentre que si fa fred passen les tardes jugant a casa fent manualitats.

A Xile es fa gairebé el mateix que a Catalunya però la Carlota ens recorda que sempre van al revés amb el temps. Ara que nosaltres comencem a preparar-nos per a l’estiu a ells aviat els arribarà el fred.

VISITES MOLT ESPERADES

Més o menys sovint les quatre famílies tornen a casa i totes coincideixen que viatjar amb nens requereix preparació. “Sempre li explico a la Sofia que viatjarem a Barcelona i li porto alguna cosa per jugar a l’avió”, comenta l’Elisabet. La Carlota a Xile viatja amb una motxilla només de joguines i llibretes, i explica que les pantalles per veure pel·lícules també ajuden molt.

Des de Berlín, la Laura explica que ells combinen el cotxe amb l’avió per anar a Catalunya. Als nens se’ls fa pesat passar dos dies a la carretera, però s’alegren tant d’anar a la platja i de veure els avis que ho obliden ràpid.

Des de Toronto, la Mar explica que sempre viatja amb una motxilla plena de llibretes i de colors. A més, a mesura que els nens es fan grans tot es va tornant més fàcil: “És molt divertit perquè a través del joc reprodueixen els viatges. A casa sovint posen les cadires en fila per simular l’avió i imiten les hostesses”. Queda ben clar que tornar a casa per uns dies fa oblidar les petites incomoditats.

LES XIFRES. CATALANS VIATGES

Segons les últimes dades de l’Idescat, actualment hi ha 242.070 catalans residents a l’estranger. Si ens fixem en els països preferits pels catalans, els primers llocs els ocupen França, Alemanya, l’Argentina i Mèxic.

Segons les mateixes fonts, el 2015 hi havia inscrits 16.228 catalans a Alemanya, 8.440 a Xile i 2.038 al Canadà.

GRANS DISTÀNCIES, MATEIXOS GUSTOS. ELS MACARRONS GUANYEN PER GOLEJADA

Visquin a Xile, a Alemanya o al Canadà, quan es demana als nens catalans per un plat preferit els macarrons guanyen amb diferència. Ara bé, com a segona opció ja apareixen peculiaritats pròpies de cada nova cultura. A Toronto, l’Olívia, de cinc anys, i el Lucas, de tres, es tornen bojos pel sushi. A Ludwigsburg la Sofia elegeix els maultaschen (una mena de ravioli gegant farcit de verdures i de carn típic de la zona). A Berlín, el Mateu, l’Emil i la Nina tiren cap a casa i després dels macarrons es decanten pel fuet o per la fideuà de l’àvia; i a Xile, si el Leo i el Tomàs poguessin escollir, tindrien un dilema entre patates amb quètxup i la crema de pastanaga.